Fa uns dies es va produir a Calafell un cas que, pel fet de tenir un lloro de protagonista s’assembla a un altre episodi succeït a Vilanova de Sixena que va recollir Vidal Vidal. Resulta que durant una visita del bisbe Messeguer a les monges del convent les va trobar molt avorrides i no se li va ocórrer res més que regalar a les religioses un lloro, que és un animal molt garlaire. Resulta que la bèstia fou enviada des de Lleida i va haver de passar moltes dificultats dins d’un sac mentre el recader no parava de renegar, com pertoca a aquest ofici de fama de malparlat. En arribar al convent, van treure el lloro del sac i tota la comunitat es va disposar a escoltar les primeres paraules. La bèstia no va fer res més que repetir les invectives que havia escoltat durant tot l’intrincat trajecte: “Putas, más que putas, zorras más que zorras”. Van retornar el lloro. En el cas de Calafell, tres persones reclamaven la propietat d’un lloro que s’havia perdut. El jutge de pau que havia de decidir qui era l’amo va ordenar un acarament amb l’animal que, lògicament, se’n va anar amb la persona que el cridà Kiko, que és el seu nom. S’entén que cap partit polític tingui un lloro a la seva seu.