El 13 d’octubre del 1983 a les sis de la tarda, ja fa 41 anys, el Citroën BX amb madrícula de Madrid que conduïa Jesús de la Rosa va xocar frontalment contra una furgoneta procedent de Santander, a l’altura de la localitat burgalesa de Villariezo, quan tornava de fer un concert benèfic a Donosti pels damnificats de les inundacions.
El cantant de Triana va ser ingressat a l’UVI ja que el pes dels teclats que portava a la part del darrere del turisme li havia provocat ferides molt greus. Després de diverses intervencions va morir al quiròfan a les quatre de la matinada. Amb la marxa de Jesús de la Rosa, el ‘rock andaluz’ es va quedar orfe, malgrat que altres bandes com Medina Azahara continuï mantenint la seva essència.
El que molts no han de saber és que Jesús de la Rosa va ser rebutjat a principis dels 70 per Los Bravos, pel seu inevitable accent andalús. Després va muntar Tabaca abans de fundar Triana, en primera instància amb Lole y Manuel. Però el projecte va madurar amb ell a la veu i els teclats, Eduardo Rodríguez ‘Rodway’ -fundador de Los Payos- a la guitarra i Juan José Palacios ‘Tele’, a la bateria.
Triana és una banda imprescindible i de referència en la història del rock amb sis discos d’estudi publicats entre el 1973 i el 1983, els tres primers excel·lents: ‘El Patio’, ‘Hijos del agobio’ i ‘Sombra y luz’.
Vaig tenir el privilegi de veure’ls en viu a finals dels 70 al Calella Camping Rock i al Pavelló Antorxa de Lleida i segueixo cantant “abre la puerta, niña”… Oh yeah!