No és notícia que la Universitat (les universitats de l’Estat, públiques i privades) pateix d’uns mals endèmics. Sí, però, la UdL esdevé notícia. Segons LaMAÑANA del dijous passat, 29 de maig, pàgina 12 Local: “El 10% de l’alumnat de la UdL ha pensat en suïcidar-se algun cop per esgotament emocional”. És l’estudi dels professors Carles Forné i Montse Rué, tot indicant que un 80% dels universitaris està “cremat” pel cansament anímic, el qual “empitjora” en les dones i els migrants. No acaba aquí la cosa. Immediatament sota la notícia, aquesta altra: “Els doctorands de la UdL critiquen la insuficiència del seu salari”. És la queixa del Col·lectiu Doctorandes en Lluita que ens fa saber que el 63,2% dels doctorands rep un salari que “no els permet viure dignament”, amb un sou brut d’entre 18.000 i 20.000 euros. Vaja, que denuncien un cas d’explotació laboral. No cal ésser sagaç Agatha Christie per lligar caps i naps entre els esgotaments emocionals de l’alumnat i l’explotació Kunta Kinde del professorat…
En El quadern gris, el murri Josep Pla defineix la joventut com una “edat sinistra”. És clar que es referia als temps de la postguerra (in)civil i de l’estraperlo i el racionament. Així, ¿què passa ara amb la Generació Millennials? O la X, Y i Z. Sobre-protegits, híper-susceptibles, súper-ràpids en la invenció de greuges i refractaris a l’assumpció de riscos. Però afinem la punteria i anem al moll de l’os de les dues notícies esmentades. ¿Què dallonses succeeix amb la Universitat? ¿Es descobreix la rel de les coses essencials que ignoràvem o tanmateix donàvem per accessòries? ¿O és més aviat tot just el contrari: un lloc on s’emboteix amb fòrceps el programa prefixat sense temps per al mecanisme d’assimilació? I sinó, vas que et mates…
Segons que defineix el Diccionari de la Llengua Catalana, “universitat”: institució docent on són impartits els Estudis Superiors de les diverses branques del saber. Per tant, els estudiants que hi accedeixen han d’haver passat amb aprofitament les etapes de primària i secundària. Si com en el cas de la UdL un 10% d’universitaris han volgut suïcidar-se algun dia, i un 80% està més socarrimat que un caragol a la llauna, tal vegada, uns i altres no haurien arribat al campus convenientment adobats. Com sigui, tot un símptoma, una simptomatologia severa d’una malaltia social que augura alguna que altra ruptura. Gaudeamus igitur?
