El Lleida ja fa anys que està a la UCI. Ara ja en fase terminal. 85 anys d’història acabaran amb un fred comiat perquè el Lleida ja fa molt temps que va deixar de ser el Lleida.
Jo vaig ser un dels molts nens que va saltar a la gespa del Camp d’Esports aquella tarda de juny de 1993 per a celebrar l’ascens a Primera Divisió. Em sabia l’himne i amb uns amics de l’escola vam voler crear una penya d’animació. Tremolava de nervis quan veia algun dels jugadors del primer equip i em vaig sentir orgullós quan futbolistes com Miguel Rubio, Sergio Maza o Xavi Bartolo van ser els meus entrenadors. Ah, i encara se m’humitegen els ulls quan recordo al gran Antoni Palau, lo tractor de Torrefarrera. Però fa molt temps que vaig deixar de sentir-me meu el Lleida. Per a mi, va morir amb la Unió Esportiva. Els canvis de nom posteriors i la mala gestió, possiblement sumats a la distància per viure fora de casa, van provocar el desarrelament.
Però aquests dies estic trist. Que un equip que havia fet rècord de temporades a Segona Divisió i que durant molts anys havia competit per a pujar a Primera Divisió desaparegui fa molta pena. I més quan veus que Barcelona té dos equips a l’elit, en té un altre Girona i el Nàstic de Tarragona podria pujar a Segona aquest cap de setmana. Veus Barcelona, Girona i Tarragona i després mires Lleida i és per fotre’t a plorar…
Com pot ser que un club de Segona Federació hagi acumulat un deute de més de cinc milions d’euros? S’ha de ser molt incompetent per a perdre tants diners gestionant-ne tan pocs. I només se m’acudeixen dues respostes: o els que l’han gestionat són uns inútils o deuen ser uns lladres. No vull assenyalar només a uns perquè aquesta història fa temps que s’arrossega, cosa que em fa pensar que, possiblement, hi ha degut haver inútils i lladres. També mentiders.
El professor valencià Josep Vicent Boira va dibuixar un mapa d’Espanya a través dels 42 equips de Segona Divisió. Segons ell, és el que millor explica als seus alumnes la riquesa del país.
Aquesta temporada, cinc clubs madrilenys i tres catalans han conformat el 40% de la Primera Divisió. En canvi, el mapa dels 22 equips de Segona Divisió t’ensenya onze Comunitats Autònomes representades. I és interessant veure quantes ciutats mitjanes i petites hi son representades: Ferrol (68.000), Elda o Osca (53.000), Miranda de Ebro (38.000), Eibar (27.000 habitants),… En aquest mapa ni hi és ni hi serà Lleida durant uns quants anys, expulsada del panorama futbolístic del país.
Espero que la ciutat uneixi esforços i es pugui fer un projecte per a tornar Lleida on mereix.
Actualment hi ha l’Atlètic Lleida, per a qui tinc cert estima per jugar on juga, un camp que vaig inaugurar juntament amb altres companys de l’Atlètic Segre; i també apareix una iniciativa popular, que sense conèixer-ne detalls m’agrada perquè et reconcilia amb el futbol de tota la vida. Però seria bo que tots parlessin i ajudarà que l’alcalde Félix Larrosa i la resta de polítics s’arromanguin. Si s’ha de recuperar l’esperit de la Unió Esportiva, més que resar, s’ha de treballar.