L’assassinat a Badajoz d’una treballadora social a mans de tres menors d’edat, em duu a elucubrar el perquè de l’augment de la delinqüència juvenil. Inevitable? S’imposa l’eterna pregunta: un criminal ¿neix o es fa? La psicologia no descarta la predisposició genètica a la criminalitat, però posa l’èmfasi que conviure en ambients familiars i socials problemàtics poden induir conductes desafiants o delictives. Allà pels 50’s, pel·lis com “Semilla de maldad” de Richard Brooks o “Rebeldes sin causa” de Nicholas Ray, van ser pioneres posant el dit a la nafra (i el gallet a la pistola) quant la delinqüència juvenil. Avui ho fa la minisèrie “Adolescense”. Reblen la codificació de l’adolescència com etapa de crisi que dispara la rebel·lia. Aquesta s’expressa en formes i llocs diferents: manera de vestir, parlar i cantar, fins el recurs a la violència quan no es tenen arguments. Tan vell, com el bíblic rebel Caín carregant-se Abel…
Dia a dia, psicòlegs i sociòlegs afinen més definint les causes de la rebel·lia: bretxa generacional, prolongació del temps de permanència a l’escola, endarreriment al mercat laboral, emergència de l’oci, “tutti quanti”. A aquestes causes, que alenteixen el procès de maduració, cal afegir els adolescents que busquen satisfaccions immediates i es mimetitzen en referents cinematogràfics, televisius, i/o de les xarxes socials. Si aquesta necessitat de diferenciar-se qüestionant l’autoritat no es canalitza com cal (vaja, ja em surt la mestra) pot derivar a conductes tòxiques que aboquen els joves a hàbits desafortunats, fins prejudicials per a ells, convertint-se en problema social…
I arribem al moll de l’os: ¿Les famílies s’impliquen tot el que cal en l’educació dels fills? ¿Els mitjans de comunicació es limiten a informar o magnifiquen morbosament els fets delictius? En fi, partint que, amb causa o sense, els rebels sempre han existit, es corre el risc que emparant-se en algunes d’aquestes causes, els adolescents es justifiquin a la manera com fa cinquanta anys cantava la Jeanette “Soy rebelde porqué el mundo me ha hecho así”, i es queda tan ampla. La culpa no té disculpa, nena. Ara, per reblar el clau, les reflexions del filòsof-professor Eduardo Infante que, al llibre “No me tapes el sol” (Ariel), dona pistes de com transmutar d’una rebel·lió poca-solta a una amb causa que sotmeti a crítica aquesta societat a la deriva. Bon vent!
