Diuen que no hi ha res impossible perquè els somnis d’ahir són les esperances d’avui que es poden convertir en realitat demà. Per això n’hi ha que no els interessa el passat però sí el futur perquè és on esperen passar la resta de les seves vides. Tot i això, “el passat se’n va anar i el futur està absent, però el present és teu”, dicta un proverbi àrab.
En qualsevol cas sempre s’ha aconsellat no mirar mai enrere, ni per agafar impuls, encara que els records sempre perduren. Somiar és gratis i som molts els que guardem amb recel el nostre gran somni, adormits i desperts tenim el mateix somni i a l’espera que es compleixin estem.
El pitjor és que de vegades el problema és que el cor no vol admetre el que la ment ja sap, però “qué hacer cuando los sueños se van”, canten Los Suaves. Amb l’arribada de la primavera els malhumorats dibuixaran almenys un lleu somriure al seu aspecte si aconsegueixen prendre els dies bons com a dosi de felicitat i els dolents com a mera experiència.
Ara més que mai hem de pintar la vida de colors, com es vesteixen els camps a la primavera, com són els ocellets que vénen de fora, com és l’arc de Sant Martí que veiem lluir “y por eso los grandes amores de muchos colores me gustan a mí”. És moment que si no saps què posar-te, et posis feliç entonant el ‘Todo es de color’ de Triana. Una bonica data per enfilar la Ruta 66, per fer l’amor i no la guerra, entonant “qué bonita es la primavera”, com la primera, la Prima Vera… Oh yeah!
