La visita al monestir de Vallbona de les Monges, que vaig explicar en l’anterior Macedònia, va cloure a l’església, on rau el sepulcre policromat de Violant d’Hongria. Una reina que acompanyava el seu marit, Jaume I, en totes les campanyes bèl·liques, en les quals el rei solia tornar guanyador i ella prenyada (encara no es coneixia allò de “fes l’amor i no la guerra”). Curiosament, la guia ens va deixar uns instants sols al temple i ens va advertir que no se’ns acudís fer de mossèn a l’altar “perquè les monges es disgusten profundament” (un avís que no s’entén gaire en un moment en el que falten vocacions). Tot i que el monestir és un lloc de pau, Vallbona també ha dedicat un espai a la guerra. L’Ajuntament va recuperar l’itinerari que senyalitza i explica els búnquers, nius de metralladores i galeries cobertes de l’L-2, que no és un trajecte d’autobús sinó una línia fortificada republicana. L’antic rentador del poble, curosament rehabilitat, conté un plafó que explica aquests vestigis de la Guerra Civil. Una combinació estranya: el rentador, un espai de relació social que donava vidilla a les dones; i les construccions bèl·liques, destinades a donar mort als homes. I com mai pot faltar el factor gastronòmic, vam arrodonir l’estada amb un deliciós àpat al Vallbona Cafè: canalons, caragols i jarret de vedella, tot ben regat amb un vi local de L’Olivera. Allí ens vam trobar amb un dinar de la Penya L’Orinal de Vallbona, batejada així perquè les aportacions dels penyistes que jugaven a les travesses es dipositaven en l’orinal d’una tenda on es venien aquests recipients. Per pixar-se.
Sessió: No iniciada
