“La sensació és que al final sempre acabem pagant justos per pecadors i en aquest cas els de Lleida per tota l’àrea metropolitana”. “Barcelona no pot créixer tant. No permetria el transvassament. Crec que cal buscar l’equilibri territorial”. Són opinions d’alguns dels alcaldes de la zona afectats per la proposta que planteja l’Observatori intercol·legial de l’Aigua, la qual recull la possibilitat de transvassar a Barcelona un futur excedent del Canal d’Urgell a canvi de 120 milions d’euros per a modernitzar-lo.
Tal com ja van mostrar els sindicats agraris, que van expressar el seu rebuig unànime a aquest gran pacte de l’aigua, els edils també volen traslladar la seva oposició frontal. Aquest tema està generant força controvèrsia i debat d’ençà que es va donar a conèixer i els alcaldes afectats ho veuen com un “mecanisme de pressió” perquè hi hagi més finançament per a la modernització. Consideren que el punt de partida que proposem (l’estalvi per inversió) és simple “xerrameca” i asseguren que “no hem de donar res a canvi perquè és un projecte de país (la modernització)”.
L’alcalde de Castellserà, Marcel Pujol, es va negar en rotund a aquest pacte de l’aigua, argumentant que “quan a nosaltres ens convé alguna cosa, no ens ajuda ningú. Si a Barcelona necessiten aigua que es facin una dessaladora”. Pujol va recordar que “quan hem tingut sequera i els pagesos i ramaders han necessitat aigua del Canal d’Urgell són els primers als quals se’ls hi ha tallat” i va afegir que “molta de l’economia dels pobles es basa en la pagesia i la ramaderia. Quan se’ls va demanar fer el sacrifici el van fer”. Per la seva banda, l’alcalde de Golmés, Jordi Calvís, va dir que la proposta plantejada per l’Observatori “és inviable”. “No hi ha excedents d’aigua. Molt probablement d’aquí a 20 anys ens en faltarà perquè tenim dèficit”, va argumentar.
Calvís va apostar per buscar altres alternatives, a fi de poder donar més oportunitats a la demarcació de Lleida. “No podem estar més condicionats a Barcelona”, va reflexionar. L’alcaldessa de Vilanova de Bellpuig, Dolors Pascual, es mostra en la mateixa línia que els seus homòlegs. “No m’ha de preocupar l’aigua de Barcelona, m’ha de preocupar la meva i que puguem garantir les nostres necessitats municipals”. Pascual es va qüestionar que si s’acaba fent el transvassament, “qui ens garanteix que tindrem aigua si tornem a tenir sequera?”.
Finalment, Joan Girona, investigador de l’IRTA, va recordar que la proposta “és un document de partida”, i va valorar que “és la visió que necessitem. Donar-li valor a l’aigua en totes les funcions que té”. Girona va explicar que una de les coses bones que aporta el document és que “analitza l’aigua en conjunt, no l’aigua de l’agricultura, de la ciutat o dels rius” i va destacar que “tot l’observatori posa en valor l’aigua per produir aliments”.
La interconnexió de conques, recuperar aqüífers i reutilitzar l’aigua, les idees del ‘think tank’
Encara que la proposta de “pacte” entre els regants del Segre i l’àrea metropolitana de Barcelona és la qüestió més polèmica i espinosa, el document de l’Observatori Intercol·legial de l’Aigua recull més propostes per donar solució a episodis de sequera amb l’horitzó del 2050, entre les que destaca l’aprofitament dels aqüífers, la interconnexió de xarxes, la reutilització de l’aigua, la recerca i la digitalització.
El document Bases per a la transició hídrica a Catalunya proposa un pacte entre regants i àrea metropolitana que se sustenta sobre l’excedent que generaria la modernització del regadiu i que haurien d’assumir Estat, Generalitat i pagesos. Sostenen que s’estalviaria 250 hectòmetres cúbics l’any i proposen que aquest excedent aporti més cabal ecològic pel Segre, més aigua al Segarra-Garrigues i més regadiu a l’Urgell. La quantitat que aniria a Barcelona seria el 20% de l’excedent (50 hectòmetres cúbics l’any i només en cas d’emergència). A canvi, Aigües Ter-Llobregat finançaria amb 120 milions d’euros el 12% de modernització del reg fins “a peu de parcel·la”. Els col·legis signants diuen que és una “part significativa del que pertoca als usuaris”, amb la qual cosa abaratiria el cost que n’hauria d’assumir el pagès. La conducció cap a Barcelona costaria 400 milions, seria de 65 quilòmetres i subratllen que només s’usaria en “cas d’emergència”.
L’investigador de l’IRTA, Joan Girona, membre de l’Observatori, posa èmfasi en el fet que caldria ser molt curosos en aquest punt. Més enllà del Canal d’Urgell, el document també demana “regenerar” l’aigua per no abocar-la al mar. De les 560 depuradores que hi ha al país només 23 són estacions de regeneració que tornen l’aigua al seu circuit (a Lleida no n’hi ha cap). Aquesta aigua serviria per “recarregar aqüífers” o per usos industrials. També proposen recuperar aqüífers perquè “tarden més en notar els efectes de les sequeres” i podrien ser una “font de subministrament i un reservori natural per ampliar la capacitat d’emmagatzematge dels pantans”.
En paral·lel plantegen la interconnexió de conques al litoral (Lleida s’hi connectaria amb el ramal que sortira del Canal d’Urgell) i proposen una nova governança de l’aigua amb un ens per sobre de l’ACA i de la CHE capaç de prendre decisions polítiques sense afectar les seves competències. També insten a agilitzar la digitalització del cicle de l’aigua per prendre decisions en temps real, apostar per la transferència de coneixement.
