Acabo de llegir dos llibres que no tenen res en comú quant al contingut, però sí quant a l’estructura. L’un, En todo hay una grieta y por ella entra la luz (Anagrama) de Patricio Pron, que s’inspira en la icònica frase de Leonard Cohen, és una novel·la mutant, a mig camí entre l’assaig, l’autobiografia i el tractat filosòfic. L’altre, Lliçons d’abisme (Empúries) de Mar Bosch, és un llibre de relats curts. Tots dos es caracteritzen per tenir abundants notes a peu de pàgina que tenen vida pròpia, però que es poden llegir per complementar el text de la novel·la o dels contes. Així, en convertir aquestes notes en una part important de l’estructura del llibre, les seves obres s’atreveixen a ser diferents. ¿Pretenen ampliar els sentit de les històries que ens expliquen, o són una boutade? Els lectors comuns llegim amb més o menys atenció la lletra gran. ¿Llegim també la lletra petita i els peus de pàgina? ¿Se’n surten d’encuriosir-nos?…
Ambdós autors es prenen la molèstia d’explicar-nos en el transcurs de les històries el perquè utilitzen aquest tipus d’estructura (¿no se’n fien de la parida?). Patricio Pron, veu en les notes a peu de pàgina: “Un espacio en el que los escritores, liberados de las obligaciones para con los lectores, pueden ser realmente ellos mismos”. L’autor es pren seriosament aquestes reflexions. No en debades la seva novel·la té quelcom de tractat filosòfic. Ben al contrari, Mar Bosch, les utilitza per riure’s d’ella mateixa en voler aclarir els relats que narra damunt: “A ningú no li importa gaire què penso jo aquí baix. Les digressions si no les controles embruten el text. El més difícil és escriure normal. ¿Qui et penses que ets, Lars von Trier?”…
Sigui com sigui, la fórmula resulta prou original. I només per això, i per les lliçons de vida que ofereixen l’un i l’altra, val la pena llegir-los. Malgrat ens obliguin a una doble lectura i els ulls vagin bojos amunt i avall, les seves notes a peu de pàgina amb una prosa inventiva, sovint farcida de mala llet, on tant important és el que es diu com el que no, m’han fet somriure. Al capdavall com es pregunta Pron, aplicant-ho a la vida quotidiana: “¿No somos todos notas a pie de página de los libros de otros?” . (1)
——————————————————
(1) Si més no, hi afegiria, dels relats manipuladors que ens aboquen el polítics i tots els que regulen l’economia.
