Estic feta un nus. He llegit a la premsa informacions que m’han deixat distreta. Malgrat ‘lui’, procuraré explicar-me. Sobretot havent rebut la consigna de la Generalitat que ens avisa que “el silenci és violència”. Lluny de mi ser ferotge. Per tant, no puc restar amb un forrellat a la boca. Som-hi? El dimarts, dia 19 d’aquest mes, la premsa local informa que l’alcalde Fèlix Larrosa i el seu lloctinent Carlos Enjuanes han parit un nou projecte per promoure “l’equitat i la igualtat” a la ciutat sota l’eslògan “Barris Vius” per potenciar la participació ciutadana a la Mariola, Mangraners, Centre Històric i Clot de les Granotes. L’endemà, dimecres 20, se’ns diu a la mateixa premsa que la Paeria encarrega un pla integral per “recuperar” el Centre Històric establint un diàleg competitiu amb una pila d’experts (arquitectes, urbanistes, economistes, medi ambient, serveis socials) amb un pressupost de 200.000 euros en 20 mesos…
I heus aquí el nus. ¿No havíem quedat que amb “Barris Vius” cada barri treballaria les seves reflexions per millorar l’entorn i el nivell de vida comunitària? ¿Que es farien tallers participatius i reunions amb associacions i entitats per establir un diagnòstic de les necessitats i prioritats? Segons Enjuanes, conformar “una oficina no física, sinó conceptual”. Larrosa ‘dixit’, “Contemplar actuacions simultànies en els quatre barris segons llurs necessitats específiques”. Aleshores, ¿què hi pinta contractar una colla d’”experts” a tant l’hora? ¿Què se n’ha fet de l’“equitat i igualtat”? Ras i curt: potenciar el Centre Històric en detriment dels barris perifèrics i conflictius. ¿Allò classista, senyor alcalde, de classificar jeràrquicament ciutadania de Primera i ciutadania de Segona o Tercera?…
Per desllorigar el nus kafkià, m’acullo a genteta com Lewis Mumford que a La ciudad en la historia preconitza un teixit urbà precursor de la ciutat viva, de la ciutat compacta, visió orgànica que privilegia les relacions entre els habitants, els individus i els seus llocs de vida. Una ciutat policèntrica. O l’Italo Calvino que, a Las ciudades invisibles, ens recorda que “Las ciudades, como los sueños, están hechas de deseos y de temores aunque el hilo de su discurso sea inextricable, sus reglas, absurdas, y sus perspectivas, engañosas”. En el cas de Lleida, uns són al rovell de l’ou. Els altres a les clasques.
