Avui es compleix un mes de la dana i encara ningú s’ha atrevit a dir clarament el que tothom intueix: Carlos Mazón va regar ben regat un dinar que no era ben bé de feina.
Val la pena dir les coses pel seu nom. Ho rapeja el Maestro Sho-Hai i ens ho hauríem d’aplicar els mitjans de comunicació i la classe política. La ciutadania s’ha de sentir protegida pels seus dirigents i ha d’estar informada pels seus periodistes. No podem marejar la gent. Durant aquest mes hem assistit a un pim pam pum de dretes i esquerres que només contribueix a alimentar el descrèdit dels nostres dirigents.
El principal responsable del desastre de València té nom i cognoms: Carlos Mazón Guixot. Cap persona amb dos dits de front es pot creure que el president de la Comunitat Valenciana estigués més de tres hores dinant en un restaurant, mig incomunicat, amb una periodista amb l’única intenció d’oferir-li una feina. I, a sobre, resulta que li hauria dit que “no” a dirigir la televisió pública valenciana. No cola. Sent benvolents, ens podríem creure que fos una veritat a mitges. Però… de veritat algú es pot empassar que un polític i una periodista poden estar hores asseguts en una taula dinant, aliens a la major desgràcia natural en la història de la seva Comunitat Autònoma? La negligència és tan greu que hauria de tenir conseqüències. L’altre dia vaig llegir que s’hauria d’imputar a Mazón per homicidi. Potser involuntari. Però homicidi. Son més de 220 morts. Estic segur que el president valencià no volia que ningú prengués mal però el seu comportament no pot quedar impune. I no és qüestió d’envair l’espai privat de les persones sinó d’aclarir fins a quin punt va ser temerària l’actitud d’un dirigent. Si és feina, a un polític no li val la privacitat.
L’alcalde de Cullera ha reconegut públicament que va rebre una trucada “estranya” de Mazón quan València ja estava en alerta vermella. Una trucada en un “to alegre” i, fins i tot, “frívola”, ha dit textualment. Traduït al llenguatge del comú dels ciutadans, Carlos Mazón anava begut. I això explicaria la deixadesa amb la que va actuar en les hores més crítiques de les inundacions. És molt greu. No és que vulgui centrar la desgràcia en una sola persona però el màxim dirigent d’una Comunitat és qui té la màxima responsabilitat. I és a ell a qui hem d’exigir la màxima pulcritud. De vegades, els partits polítics haurien de deixar de banda els colors i assumir les seves responsabilitats però viuen en una guerra constant i, com diu un proverbi xinès, quan dos elefants lluiten, és l’herba la que pateix. En aquest cas, l’herba som els ciutadans.
