El titular d’aquest article és una frase de Bill Shankly, mític entrenador del Liverpool. Per a molta gent potser és massa exagerat però ja deia Manuel Vázquez Montalbán que “sense una mica d’exageració no existiria el periodisme esportiu” i va ser ell qui va escriure un llibre on defensava que el futbol era com una religió que buscava el seu Déu.
Aquesta setmana hem conegut als dos finalistes de la Champions i no hi serà el Barça. “Catalunya està trista”, em va dir el quiosquer del costat de la meva feina. “Quan guanya el Barça es venen el triple de diaris”, va afegir. Una frase que enllaça amb el que va dir un taxista l’endemà que el Barça quedés eliminat: “Vaig perdre uns 150 euros de negoci perquè la gent estava més trista i va sortir menys”. No sé si, com diria Vázquez Montalbán, eren exageracions però son testimonis que serveixen de termòmetre social perquè les victòries del Barça il·lusionen a molta gent. I les derrotes, deprimeixen.
L’endemà de l’eliminació a la Champions vam fer un experiment a la ràdio: vam sortir amb una pancarta dient que oferíem abraçades de consol per a tots els culers i em va sorprendre com una noia, amb la samarreta blaugrana, va venir corrent i es va posar a plorar emocionada. Dimecres va ser dia d’abraçades. Com la que ens vam fer amb Andreu Buenafuente enmig del carrer Casp, a Barcelona. Ell havia cregut en la remuntada del Barça, fins i tot, quan ja anava perdent 2-0 a Milà. I el Barça va remuntar. Però va acabar perdent tot i que una llegenda del futbol com Ruud Gullit va dir que “s’ha guanyat el cor dels aficionats”. Per a molts serà consol de pobres però Johan Cruyff sempre recordava amb orgull la final del Mundial de 1974 perquè va trascendir més la seva Holanda que Alemanya tot i que el títol el va guanyar Alemanya. El joc va impactar més que el resultat. Perquè el futbol son emocions i és un potent generador d’estats ànim.
El Barça no guanyarà aquesta Champions però té la qualitat i la joventut suficients com per a competir-la durant molts anys. Un equip ple de joves de la casa ha tornat l’alegria a molta gent tot i que l’endemà de perdre a Itàlia em despertessin missatges al telefon mòbil del tipus: “Quina nit de merda…”, “Estic enfonsat…”, “Llàgrimes als ulls però orgull al cor”,… Son només tres exemples d’amics que no van poder dormir per la derrota. Però el missatge que més il·lusió em va fer va ser el del meu pare: “Como madridista no me queda otra que alegrarme, pero como futbolero reconozco que hasta me ha sabido mal”. Que un equip es guanyi el respecte dels rivals suposa una gran satisfacció.
