El passat cap de setmana he pogut descobrir, un cop més, indrets espectaculars del nostre territori. Sense anar més lluny, d’Olius. Gràcies al guiatge de la Maria, la diligent cicerone de Solsona Experience, vam poder admirar el conjunt monumental format pel jaciment ibèric, l’església romànica i el cementiri. Tocant al temple s’aixeca un poblament lacetà que alberga unes tres-centes sitges de gra. Es veu que per alimentar el poble calia només un terç del fruit guardat, així que feien un bon negoci venent la resta als veïns: una mena de Mercabarna primigènia, vaja. L’església de Sant Esteve fou promoguda per Ermengol IV d’Urgell: sembla que amb aquest monumental edifici volia treure pit i marcar territori davant el veí, el vescomte de Cardona. Molt curiosa és la cripta, amb un pupurri de columnes de disseny heterogeni, conseqüència potser del fet que fou bastida per la gent de la zona, i cada manobre anava a la seva. Des de l’església podem albirar l’antic molí, després reconvertit en central hidroelèctrica, que va a arribar a subministrar energia a tot Solsona. Però la joia de la corona (mortuòria en aquest cas) és el cementiri modernista, obra de Bernardí Martorell, deixeble de Gaudí, i inspirat en la natura. El laberíntic recinte es va obrir (tot i que dubto que hi hagués bufetades per “inaugurar-lo”) l’any 1916, en un lloc de roques caigudes envoltat d’alzines, que simbolitzaven la mort i la vida, respectivament. Algunes tombes són, literalment, troglodítiques. El millor és que, quan es va plantejar la construcció d’aquella necròpoli tan insòlita, alguns oliuencs quasi es moren de l’ensurt. Ben mirat, una reacció molt apropiada al projecte.
Sessió: No iniciada
