Malgrat les ocurrències del tot imprevisibles de Donald Trump els mitjans informatius no paren de fer-nos arribar, per aquest exercici de 2025, un creixement de l’economia espanyola més alt del que el mateix govern estimava a finals de l’any passat. I no només auguren aquesta bona marxa de l’economia de l’Estat espanyol institucions oficials, com el Banc d’Espanya, o serveis d’estudis de empreses privades, com els dels bancs, o organismes d’experts de dins i fora de la Universitat, sinó que també des de l’estranger ratifiquen aquesta bona evolució. Últimament ha estat la mateixa OCDE la que en la mateixa línia ha parlat bé de l’economia espanyola, contràriament a l’economia internacional a la que li augura un creixement molt més petit.
De la mateixa manera que tothom parla de la bona marxa de l’economia les expectatives perquè fa als preus també són a l’alça. El mes passat, febrer, es va registrar un increment anual dels preus del 3% (recordem que la Europa vol un increment dels preus entorn el 2%), superior en una dècima a la del primer mes de l’any, gener. A Catalunya va ser superior l’increment, en una dècima, a l’espanyola, 3,1%, i a Lleida es va situar en el 3,4%, la quarta més alta darrere de Guipúscoa, Balears i Castelló.
La guerra comercial en què estem immersos, amb les pujades generalitzades dels aranzels, repercutirà en una alça dels preus interiors dels països si els principals grups exportadors no troben mercats substitutius als que exportaven abans de la pujada dels drets d’importació. Tanmateix, ja no només hi ha la incertesa de l’imprevisible Trump pel que fa als efectes que aquesta guerra comercial pot tenir sobre els preus, sinó que la despesa en armament que vol tirar endavant Europa pot ser també inflacionària. Ara resulta que Europa juga també a la promoció de la indústria d’armament per sortir de l’alentiment econòmic copiant un dels paradigmes més històrics dels republicans de Trump. Aquest vol portar la guerra a tot arreu i Europa no se li ocorre res més que fer el mateix encara que no sigui, de moment, per entrar en cap guerra.
No soc partidari d’utilitzar la despesa militar per recuperar l’economia de la zona euro, fonamentalment, la d’Alemanya, França i Itàlia i arribar a una inversió en defensa del 2% del PIB el 2029, 4 anys, és una barbaritat. A l’any 2023, la despesa en defensa va representar el 0,9% del PIB i s’estima que per arribar al 2% s’haurà de gastar més de 24.000 milions respecte als que es gasten ara, més o menys s’haurà d’arribar als 33-35.000 milions d’euros.
Resulta, però, que aquesta despesa incidirà sobre els preus tant per la via directa de l’increment del gasto públic com pel finançament que al final s’aprovi per pagar-lo. No hi ha res en concret fins ara, i són molts països, entre ells Espanya, que reclamen que una part important d’aquesta despesa es financi via transferències europees que es diner que no cal tornar. Són capaços de fer quelcom que no van fer per la Covid, utilitzar algun instrument financer heterodox, no habitual, no regular, per poder finançar aquesta animalada de 800.000 milions d’euros, el que no van fer per salvar persones poden fer-ho per matar-les. Dient això se’m pot acusar de retòric, però pensar que aquesta nova estratègia de defensa serà neutral, tant pel que fa als preus interiors de cadascun dels països com al seu deute, és d’ingenu. Potser quan sapiguem exactament d’on sortiran els diners haurem de tornar a parlar-n’hi.
