1 de gener
La ciutat continuava creixent i es projectava un illa per als vianants al centre
El Gran Passeig de Ronda va ser l’obra més important duta a terme en aquells anys i per aquest motiu es van obrir nous carrers, amb les consegüents obres de pavimentació i il·luminació. També s’estudiava la integració dels barris a la ciutat.
Al Diario de Lérida es recollien les declaracions de l’alcalde Sangenís sobre les noves obres i realitzacions: “Tras la revisión de los presupuestos del Pabellón Polideportivo se espera poder anunciar la subasta de la construcción. Es lo primero que nos proporcionará este naciente 1974. Los accesos a Gardeny será también otra importante obra que se pone en marcha, luego de que todo el conjunto monumental del castillo de los Templarios ha sido realizado precisamente por la Brigada de Monumentos del ayuntamiento con la economía que ello ha supuesto. Este 1974 nos traerá también la iluminación de las carreteras de acceso a Lérida.
EL EJE PEATONAL. Sí, también el Ayuntamiento de Lérida está estudiando su eje peatonal. Por de pronto, en el pleno que se va a celebrar, se aprobarán las obras del aparcamiento subterráneo en la plaza de España -actual Sant Joan-, lo que supondrá que la misma se devuelva, en gran manera, a los peatones y pueda desarrollarse una mayor y más sosegada vida en su superficie. Pero es que, aparte de ello, se estudia la posibilidad de esta isla de peatones que podría cubrir la plaza de la catedral, la calle Sant Antoni e, inclusive, la calle del Carme y la de la Magdalena y hasta las calles de la Palma y Luis Besa, como también Villa de Foix. Todo es un proyecto que está en estudio. Pero lo que resulta evidente es que el ayuntamiento piensa devolver espacio urbano al peatón.”
12 de gener
“La Gremial” i els canvis esdevinguts.
A l’espai que ocupava “La Gremial”, al costat de la plaça de M. Cinto, la Cooperativa d’Habitatges “L’Aliança” va construir uns edificis moderns amb vuitanta habitatges, espai que era conegut com els “Edificis de La Gremial”, i on es van establir diversos establiments comercials com “Cafès Paladín”, “Boutique Manón”, “Viajes Tejedor”, Boutique infantil Oliver, entre altres.
En un ampli reportatge al diari s’escrivia sobre les noves edificacions en aquell sector de la ciutat: “Nadie podía imaginar, cuando naciera “LA GREMIAL”, el desarrollo que podría tener este sector de la ciudad de Lérida, que ha pasado a ser uno de los lugares céntricos de la ciudad en donde antes había rieras y caminos polvorientos y hasta trozos de huerta. “LA GREMIAL”, ya en sus inicios, dignificó este sector y proporcionó una forma de expansión urbana de Lérida hacia esta parte de la ciudad. El solo hecho de que los leridanos hablásemos de la plaza de “La Gremial” es un claro síntoma de.la influencia que tuviera esta empresa en dicho sector. “LA GREMIAL”, que en su época y momento dio un fuerte impulso a la vida comercial leridana con el nacimiento de esta Sociedad, ha sabido, siguiendo el pulso de los tiempos, seguir estando al día y seguir también desarrollando el sector urbano donde naciera”.
30 de gener
Quan al Roser hi havia l’Institut.
L’edifici del Roser va ser el primitiu convent dels dominics, però poc després, durant la Guerra de Successió, les tropes de Felip V van saquejar l’edifici donant mort a molts lleidatans, constituint-se en un memorial d’aquells fets recordats en cada Diada; però després de la Desamortització va tenir diferents usos: Institut de Segon Ensenyament, Escola Normal de Magisteri, seu de la Caixa d’Estalvis i Mont de Pietat de Lleida, i Museu Arqueològic Provincial fins al 1917, amb la inauguració del Museu Morera.
Això escrivia Dolors Sistac a les pàgines del Diario de Lérida: “Als xavalets que l’any 31 passaven esporuguits entre dues fileres de veterans, el nostre primer dia d’Institut, ens imposava de debò aquell edifici vell, de lloses fosques i gastades i sostres monumentals. Com ocells acabats de sortir del niu, cercàvem el caliu dels altres. N’hi havia, però, de més eixerits: els que tenien germans que ja havien passat per les aules o aquells altres que es prenien la cosa com un joc. A mi, particularment, tot allò m’esverava. Els passadissos interminables, les portes tancades, les portes obertes, els bidells amb galons daurats i gorra de plat –oh, el somriure cautelós del Montserrat i el to solemne, lleugerament sorneguer, d’en ‘Ruiss’ ! A la classe, la tarima ajudava a fer més inaccessibles tot el que es referia al professor. Com també, enmig de tot, amb una nitidesa que, d’un temps ençà, esdevé gairebé obsessió dolorosa, es destaca la veu i el gest, l’arruga profunda al front, poderós, del llavors director del Centre i Professor de Geografia i Historia, l’honorable Sr. Salvador Roca i Lletjós”.
8 de gener
Salvador Puig Antich, condemnat a mort en Consell de Guerra.
En aquells anys, a principis dels setanta, una sèrie de grupuscles van sorgir per a combatre el franquisme, ja en la seva última etapa. Entre ells hi havia alguns, que a semblança d’ETA i de les guerrilles llatinoamericanes, van usar les armes en la seva lluita. El MIL (Moviment Ibèric d’Alliberament) era un d’ells, i estava format principalment per joves barcelonins i alguns francesos. Entre ells es trobava Puig Antich, estudiant d’Econòmiques, que al costat d’altres companys van començar a combatre el règim.
La seva activitat en augment va centrar les indagacions de la policia, tenint coneixement d’una cita en el bar Funicular dels components del grup. Abans que Puig Antich i el seu acompanyant entressin en el bar, van ser detinguts per tres policies, però Salvador es va enfrontar a ells en aquella cantonada entre el carrer Girona i Consell de Cent, i en un portal va haver-hi un forcejament on es van disparar diversos trets, i de la batussa va resultar mort un jove policia anomenat Francisco Anguas i greument ferit, Puig Antich. Al Consell de Guerra celebrat va ser condemnat a la pena de mort com a autor d’un delicte de terrorisme per la mort de l’inspector de policia, encara que mai va ser provada la seva culpabilitat. La seva execució a garrot vil va tenir lloc el 3 de març.
