Hola Rosa, llegint aquests dies a la premsa els bonhomiosos i sentits articles que t’han dedicat, he trobat a faltar que no incideixen massa en aquella Rosa guerrillera, actitud que no te n’estàs de mantenir, tot i la teva aparent fragilitat, fora de l’esfera mediàtica. No hi ha rosa sense espines, oi? ¿On s’han deixat les teves? En tot cas, Rosa, malgrat que el nom t’escau d’allò més, el bonisme de les elegies lleidatanes, per bé o per mal, t’allunya de l’Olimp de les poetesses i poetes maleïts? Com farmacèutica lírica, ¿on han quedat les teves flors del mal? Volgudament irònica, o no, quan et van donar el Premi Nacional de Cultura, vas encunyar una frase que feia honor al gènere de ciència-ficció que tan bé conrees: Visca Catalunya lliure i feminista!…
Mentre t’escric aquestes línies, per damunt d’altres llibres teus, senyoreja un exemplar únic: la primera edició de El cabdell de les bruixes (1979). El segon que vas escriure i el primer que em vaig comprar. Sonarà cursi, però de tant llegir-lo, se m’ha quedat descabdellat a les mans. I la pàtina del temps ha amorosit la il·lustració de la coberta, fent-lo entranyable. Per a mi, però, aquest petit gran volum serà sempre el referent d’una obra punyent i combativa. Quan just ens desempallegàvem de la repressió franquista, és amb ell que reafirmava que a la dona li surten ales quan és lliure: “L’eruga creix empresonada/ Ara marieta, cuca de llum/ surt del capoll/ Ales acríliques, metàl·liques, antisèptiques, iridescents/ volaràs cap a la lluna/ sense por d’arrugar-te-les/ les ales…”.
Parlant d’ales. Em diuen que te n’has sortit d’emprendre el vol definitiu. ¡I què saben ells! Benintencionats trobadors que entonen èglogues luctuoses, i que, melangiosos, s’han confós. I tot pel teu nom, Rosa! Si de cas, la dels vents. El teu vol és, totes totes, inter-estelar. Forats negres enllà. Torno a la conversa interrompuda abans d’ahir (quants ahirs!) quan, visionària Mary Shelley cerverina, em volies convèncer del desgavell ètic que suposaria crear vida ultracongelant embrions. ¿Què més? Ah, sí! Em rejoveneix recordar quan malfiàvem de les escriptores irreductibles guardonades per la cultura oficial. No avancéssim, però, sentències radicals. Tranquil·la. En parlem quan tornis de la passejada espacial. Mentrestant, enregistro aquestes lletres que et deixo a l’iPad galàctic. A reveure. Una abraçada.
