“Canta conmigo rock’n’roll si es que triste y abatido estás; canta comigo rock’n’roll que las cosas ya se arreglarán; olvida ya todas las penas, canta y haz feliz a los demás”. Aquest himne rockero dels 70 segueix fent-nos vibrar tots els que vam conèixer en ple apogeu Lone Star, una de les millors bandes del panorama musical espanyol de tots els temps que no gaudeix del reconeixement popular que mereixeria.
La banda que va crear Pere Gené el 1959 convida a desempolsar aquests vinils amb què començàvem a agitar els caps a ritme de l’enèrgic ‘Adelante’: “Seguimos avanzando, tenemos ilusión, yo seguiré cantando hasta que salga el sol. Ahora oídme todos, jamás miréis atrás, hay que seguir marchando cada día un poco más”.
Lone Star va començar a sembrar la seva fama el 1964 amb la versió en espanyol de ‘House of the rising sun’ (‘La casa del sol naixent’) dels Animals que va arribar a vendre més senzills que la mateixa banda britànica. Quatre anys més tard va brodar un altre dels seus temes més llegendaris: ‘Mi calle’.
A les files de Lone Star va militar un dels millors guitarristes d’aquella època com va ser l’enyorat Álex Sanchez qui després d’una breu estada amb Los Atilas va entrar al grup de moda d’aquell moment substituint Joan Miró que estava a la mili.
També va aterrar per les files de la gran banda el super baixista fundador de Los Salvajes, el també enyorat Sebass Sospedra, en un parèntesi que va tenir el seu grup original. Va ser un temps marcat per la transició política i era qüestió de seguir “avanzando”.
Els directes de Lone Star eren incendiaris i molt contagiosos. La trajectòria d’aquesta gran banda que vaig tenir el privilegi de gaudir en directe va tenir el seu moment de glòria als 70 i després només s’ha tornat a treure el cap a l’escena un cop per dècada.
No estaria de més que Lone Star tornés per injectar un xut d’adrenalina: “Canta conmigo rock’n’roll”… Oh yeah!
