A l’entrada humida i fosca de la casa antiga hi ha una lleixa amb dos forats rodons, potser servirien per encasquetar-hi uns testos amb falgueres. Però resulta que és una sillonera, per deixar-hi el silló, ni més ni menys, el silló que invariablement venia de Verdú, que suava com suen les jornaleres sota el sol de migdia, que feia de l’aigua un miracle de frescor. Dir-li miracle a un procés físic és molt dir, però qui no compraria el romanticisme de la ceràmica negra si conegués de prop el lligam profund que tenia l’objecte amb la vida. La funcionalitat hi és, el pragmatisme ha derivat en un toll d’aigua al cul del càntir que t’estova la melanina de la taula. M’és igual, jo vull beure a galet, entomar aquest fil líquid que m’uneix als padrins.
Sessió: No iniciada
