He tancat el llibre Manual de defensa del català (Òscar Andreu, Ed. Univers) amb una riallada. La culpa l’han tingut les dues últimes ratlles, que fan referència a les cames d’una senyora que m’hauria agradat ser jo, però no m’estendré més sobre el tema. Curiosos, no us abstingueu de llegir-lo. Que hagi estat un dels llibres més venuts per Sant Jordi m’omple d’esperança i optimisme lingüístic, que és l’única actitud que es pot tenir si volem mantenir-nos al peu del canó i amb la llengua a punt de carregar-lo.
M’ha agradat descobrir facetes personals de l’Òscar Andreu, a més de la seua vessant més mediàtica com a humorista i guionista en diversos mitjans. Per començar, va néixer a Terrassa, la meua ciutat d’adopció i la seua àvia era de Lleida i es deia Rossita, punts positius. Per generació va figurar entre l’alumnat de les escoles –on llavors s’hi estudiava fins a 8è– que van adoptar el programa d’immersió lingüística el curs 1985. I també, explicat per ell mateix, va ser uns dels marrecs que més s’hi van rebotar inicialment, però que al cap de poques setmanes van acabar incorporant la llengua que parlaven els catalufos com a llengua d’aprenentatge i, força sovint, com a eina de relació social.
En diferents moments del llibre, que en realitat és un monòleg dirigit a un públic, fa referència a anècdotes que formen part com ell diu de la seua biografia lingüística. Jo també en tinc unes quantes d’aquestes, com tothom; algunes de simpàtiques: ¿Qué es jove, que està joviendo? (cal llegir iove i ioviendo), i d’altres de ben surrealistes: Pero vosotros, ¿también habláis catalan en casa? Però la confessió que aquest personatge mediàtic fa cap al final del llibre és la que més m’atrapa, m’impressiona i em fa escriure aquest breu article: ell no sempre parla en català, malgrat el consell que li va donar la Carme Junyent: l’única manera de no matar-lo és parlar-lo. Si voleu saber amb qui no el parla, demaneu el llibre a una biblioteca o fullegeu-lo en alguna llibreria, que és ben curtet. Per tant, i arribats en aquest punt, em toca a mi confessar que durant uns anys vaig aconseguir amagar a gran part de la comunitat educativa la meua veritable llegua materna. I ho vaig fer per supervivència, vet aquí. Perquè, estimat Òscar, exemple de l’èxit de la immersió lingüística, sabràs que un bon grapat de components d’aquell moviment mai no van acollir el regal que se’ls feia per tal que s’integressin, i com que no li van donar cap valor mai no el van passar als seus descendents. I amb aquests m’hi vaig trobar jo, aquest cop com a professora de la llengua de l’imperi, que per sobreviure s’ha de fer de tot. La meua escassa suspicàcia em va fer adonar que el català a l’ESO s’havia convertit en una assignatura avorrida, mal acollida i que, pitjor encara, no creava lligams. No pas per culpa del professorat, tot sigui dit, sinó pels difícils moments que l’educació ja travessava, travessa i travessarà. Es un rollo, era el comentari més sovintejat entre els primers i darrers cursos per part de l’alumnat més endarrerit i díscol, que els alumnes més estudiosos parlen poc i bé.
Per tant, em vaig convertir en un personatge castellà. Amb aquesta disfressa, els recursos didàctics que et dona l’experiència i les ganes d’ensenyar, i el millor castellà heretat del meu pare i de l’abuelo zamorà (jo també, Òscar) em vaig submergir aquest cop en una llengua que professionalment em mereixia el mateix respecte. Mai no em van sentir dir una paraula en català, ni a l’aula ni als passadissos. Potser aquesta mena de teatralitat i misteri (malgrat el meu accent català que evidenciava el meu origen), va inspirar certa simpatia entre el meu públic –tal vegada més difícil que el públic d’un monologuista però prefereixo no comprovar-ho. I quan s’ha creat un vincle afectiu, ensenyar pronoms, sintaxi i el mode subjuntiu pot deixar de ser una tortura mental. I al final el que passava era que tots, docent i deixebles, representàvem una mena de performance que tots i totes ens crèiem i que tenia com a resultat un bon ambient per a l’aprenentatge, tret de les corresponents excepcions, clar, que no hi ha res que funcioni per a tothom.
I un dia en què per tal de fer una guàrdia vaig entrar a una de les classes on jo impartia castellà i només castellà, vaig baixar la guàrdia, mai millor dit, i vaig pronunciar la següent frase: Agafeu, si us plau, el llibre de socials i feu els exercicis indicats per la professora X. I llavors, sorpresos i sorpreses, o nomes fent veure que estaven sorpresos i sorpreses, van exclamar: Parles català! A la qual cosa jo vaig respondre: Català, jo? Mai!
