Autocensura

Volia fer aquest article sobre el nou inversor estranger que garantirà el futur immediat del Lleida CF, però he decidit esperar-me a saber qui és i a conèixer quines són les seves intencions. Primer, perquè no m’agrada el ‘seguidisme’ messiànic exempt de crítica que prolifera a Twitter –només cal veure com va acabar el projecte Pereira després que li haguessin fer reverències durant mesos–, i segon, perquè l’ambient futbolístic a la ciutat ja està prou enrarit com per afegir-hi més conflicte. Un jardí on no m’hi de ficar. Una altra opció era opinar sobre el pregó de la Festa Major de Saül Craviotto, un tema en el qual mantenc una controvèrsia interior entre la seva figura com a esportista i les seves opinions personals i/o professionals. Millor no tocar-ho, vaig pensar. I la tercera possibilitat era parlar de les reivindicacions del professorat. Amb part de la família ficada en el sector docent, la prudència em diu que no cal parlar-ne, malgrat que pensi que un professor català ha de cobrar, com a mínim, el mateix que cobren a qualsevol punt de l’Estat. Aplicada aquesta triple autocensura, parlaré d’Eurovisió, que segur que no genera polèmica. Veig a les xarxes que va guanyar Bulgària i que Israel va acabar segona gràcies al vot telefònic. Segur que la traça tecnològica israeliana hi va tenir molt a veure, però també la mobilització de la ultradreta, si més no l’espanyola, que s’encoratjava a les xarxes com una manera d’oposar-se a Pedro Sánchez. La veritat és que més igual. Això si, com Espanya no hi va anar, ni m’ha calgut parlar del seu ridícul habitual.