Palau Sant Jordi, 18.30 hores de la tarda. Nervis, emoció, expectació. ‘Dress code’: roba blanca, vels, aurèoles i fins i tot disfresses de monja amb tela ‘brilli brilli’. Música clàssica per fer l’espera més amena i, per fi, a les 20.45h, amb només 15 minuts de retard, entra l’orquestra. El seu espai és a la part central, enmig del públic, en un escenari negre amb planta de creu i llums als costats.
S’obre el teló i la Rosalia Vila i Tobella apareix com si fos la ballarina d’una petita capseta de música. Comença un espectacle que farà vibrar 18.000 afortunades persones (la segona tongada de quatre) amb una veu delicada, coreografies mil·limetrades i una realització impecable. En conjunt, una obra plàstica, visual i sensorial que resulta en tota ella coherent, pensada i estudiada fins al darrer detall.
Amb els primers temes del disc LUX, ‘Sexo, Violencia y Llantas’, ‘Reliquia’, ‘Divinize’ i ‘Porcelana’ es barreja delicadesa i brutalitat. Les coreografies, amb ella ballant en puntes, s’aturen en el primer agraïment en català per al públic català i per dedicar el recital a la família, en especial a la seva àvia Rosalia i amb menció també pel seu pare i les cosines, tancant així el primer acte amb ‘Mio cristo piange diamante’.
A la famosa ‘Berghain’ passem del blanc al negre i impressionen els ballarins desplomant-se a cada ‘Love me’.
Aquest tema fa de pont amb els ‘rulus’ que la cantant es posa al cap per encarnar el personatge que la va dur a la fama més internacional amb el disc Motomami. ‘Saoko’ confirma que l’espectacle està concebut per ser orquestrat, el canvi de sonoritat grinyola enmig de la bellesa on érem immersos. Però va guanyant adeptes. La versió de ‘La fama’ amb l’orquestració amb cordes i timbals adquireix un caire suavitzat respecte la gravació original. D’aquesta manera, tanquem el parèntesi de parquineig on ens havíem transportat amb ‘La Combi Versache’. La represa de LUX passa ‘De Madrugá’ i acaba amb l’orquestra sola amb la caixa i el caixó recordant els passos de setmana santa. La breu incursió pel seu primer treball, Los Ángeles, és amb el tema ‘El redentor’ amb una postura rockera, empoderada i a base de transparències i contrallum. Espòiler: no hi haurà cap cançó del disc El Mal Querer. L’esperat confessionari, amb el músic Guitarricadelafuente explicant qui va ser la seva primera ‘Perla’. El joc visual de la coreografia, uns guants blancs que van interactuant amb la cantant com si fos un personatge atrapat per les seves misèries.
L’última part del concert s’obre amb ‘Dios es un Stalker’. Rosalia s’endinsa enmig d’un bany de masses fins arribar al centre del Palau on hi ha l’orquestra i, per uns instants, ens trobem en ple Sónar amb un bis del Motomami amb ‘CUUUUuuuuuute’ i ‘Bizcochito’ (pa de pessic! diu ella entre somriures) per acabar amb ‘Focu rani’ (un dels temes publicat, fins fa poc, només en físic).
Un concert de talla internacional que resulta alhora proper i que, òbviament, culmina amb ‘Magnolias’, el rèquiem que tanca el disc. I ella, amb passos cronometrats, s’enretira poc a poc rere el teló i es tanquen les portes del cel.
Sessió: No iniciada
