Què suposa per vostè haver rebut el 36è Premi Josep Lladonosa?
Suposa molt, tant a nivell personal com professional. Al final, una tesi doctoral és una feina molt aprofundida, que acostuma a quedar-se dins de l’àmbit universitari i que només consulta gent especialitzada. El fet de rebre un premi com aquest implica poder fer un pas més enllà, adaptar aquesta recerca i donar-li una projecció més àmplia. És una manera de fer arribar aquest coneixement a la societat en general i de convertir un treball acadèmic en una eina de divulgació. A més, en aquest cas concret, el premi està vinculat a una patronat que treballa activament en la difusió de la història i la cultura del territori, i això encara reforça més aquest objectiu de fer arribar el passat a la gent.
El llibre naix de la seva tesi doctoral. Com ha estat el procés d’adaptació?
Ha estat més complex del que pot semblar. No es tracta simplement de canviar el llenguatge, perquè en realitat el llenguatge de la tesi ja era bastant entenedor en molts punts. El repte principal ha estat identificar aquelles parts més tècniques o més estrictament acadèmiques i transformar-les perquè no es fessin feixugues. Hi ha seccions que, per la seva naturalesa, són més analítiques o més científiques. També he intentat que el conjunt del text tingui un to més fluid i més proper, de manera que la lectura sigui natural i atractiva, sense perdre el rigor.
En què se centra especialment la seva recerca?
El focus principal és l’Almoina de Lleida al segle XIV, que era una institució dedicada a l’assistència dels pobres. És interessant perquè, tot i que aquest tipus d’institucions existien en altres ciutats, el cas de Lleida presenta algunes particularitats. Per exemple, mentre que en altres llocs també s’ajudava peregrins, vídues o altres col·lectius vulnerables, en la documentació que he estudiat es veu que aquí l’assistència es dirigeix essencialment a persones pobres. Això ens parla d’una certa especificitat en la manera d’entendre i gestionar la pobresa dins del context urbà lleidatà.
Quin era el perfil de persona que rebia ajuda?
Aquest és un dels límits de la documentació. Tenim molts registres, però sovint no són gaire detallats pel que fa als individus. Sabem que eren persones pobres, però en la majoria dels casos no en coneixem ni el nom ni les circumstàncies concretes. Hi ha excepcions puntuals, com alguns casos d’infants o situacions en què una donació va dirigida a una persona concreta, però el més habitual és trobar anotacions molt generals, com ara el nombre determinat de pobres als quals s’alimentava.
Durant la recerca, quin ha estat el document que més l’ha sorprès trobar a l’arxiu?
Sens dubte, un registre de l’any 1338 que és excepcional. És pràcticament únic, perquè descriu de manera detallada i continuada, què es donava a les persones que acudien a l’Almoina. Aquest tipus de documents són molt escassos a Catalunya, i per això vaig considerar important incloure’n l’edició completa al final del llibre. Crec que és una font que permet apropar-se d’una manera molt directa a la realitat quotidiana de la institució.
Com era la distribució i variació dels aliments que es donaven?
Ens mostra una dieta bastant regular, basada sobretot en carn de moltó, verdures i vi. El vi, de fet, hi té un paper destacat: si fem el càlcul a partir de les dades, surt aproximadament mig litre per persona i per dia. Evidentment, no és el mateix vi que entenem avui, però sí que formava part habitual de l’alimentació. També hi ha variacions puntuals, sobretot per motius religiosos, com els divendres o durant la Quaresma, quan la carn se substitueix per peix o formatge.
Com va afectar el context de crisi del segle XIV a aquesta institució?
El que és interessant és que no només no col·lapsa, sinó que es transforma. En un context marcat per la pesta i per dificultats econòmiques, l’Almoina adapta el seu funcionament. A partir de la segona meitat del segle XIV, deixa de centrar-se tant en la distribució d’aliments i passa a donar diners directament. Això permet que les persones puguin gestionar millor les seves necessitats immediates. Paral·lelament, la institució creix, perquè aprofita la situació per adquirir terres i propietats que queden disponibles, això li dona més recursos i més capacitat d’actuació.
D’on provenien aquests recursos de la institució?
Principalment de dues vies. D’una banda, dels recursos propis de la institució, sobretot de les terres i les propietats que generaven rendes o productes. La segona via eren les donacions. Aquestes estan molt vinculades a la religió i a una concepció molt arrelada a la caritat. Era habitual que les persones, en fer testament, deixessin diners o béns destinats a ajudar els pobres. Això formava part de la manera d’entendre la societat i les obligacions morals.
Quin paper jugaven les institucions de l’època?
Un paper central. L’església, en el context medieval, és una institució fonamental, però no actua sola. Juntament amb el govern municipal (que en aquell moment seria l’equivalent a l’ajuntament), constitueix les dues grans forces que articulen el poder de la ciutat. Gestionen l’assistència i intervenen en les relacions socioeconòmiques.
A través del llibre, podem reconstruir com era la Lleida medieval?
Sí, fins a cert punt. No és un estudi sobre la vida quotidiana en general, però a través de la documentació de l’Almoina apareixen molts elements que ens ajuden a situar-nos: noms de carrers, zones de l’horta, topònims que encara avui són reconeixibles. Això crea una connexió molt interessant entre la ciutat medieval i l’actual.
Com a arxivera de l’Arxiu Municipal de Lleida, quina importància té la preservació d’aquests documents?
Un valor fonamental. Parlem de documentació original, de fonts directes. Això ens permet entendre el passat amb una immediatesa i una fiabilitat que són claus per saber com hem arribat fins aquí.
Si comparem l’assistència social del segle XIV amb l’actual, hem canviat tant en la nostra manera de gestionar la vulnerabilitat?
Han canviat les formes i els mecanismes, això és evident. Avui tenim institucions més estructurades, sistemes públics d’assistència… Però en el fons, en ambdós contextos, hi ha una voluntat d’ajudar als altres que forma part de la naturalesa humana.
