Aquest dimecres el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat una sentència realment interessant. Soc conscient que massa vegades dedico aquests articles a decisions judicials molt criticables i que semblen anar en contra del progrés social. M’he proposat compensar-ho explicant-los sentències innovadores i que mereixen aplaudiments sense reserva.
La sentència dictada el passat dia 14 per la Gran Sala del Tribunal General de la Unió crec que reuneix aquestes condicions i que mereix que hi dediquem un moment d’atenció. La tenen a la seva disposició a la web del Tribunal de Justícia i els recomano que se la llegeixin.
Tracta del cas d’una periodista del New York Times que l’any 2022 va demanar a la Comissió Europea que li lliurés una còpia dels missatges de correu o de WhatsApp que s’havien creuat la presidenta de la Comissió Ursula von der Leyen i el president i director executiu de l’empresa farmacèutica Pfizer durant l’any 2021, en relació amb la compra de les vacunes contra la Covid que havia desenvolupat aquesta companyia.
S’imaginen el tip de riure que s’haguessin fet les administracions catalanes i espanyoles davant d’una petició d’aquesta mena? Bé, doncs l’administració europea devia fer una cosa semblant. Primer, va deixar passar el temps sense dir ni piu. Desprès, quan la periodista i el mateix New York Times van insistir i van invocar la normativa europea que regula l’accés del públic als documents del Parlament Europeu, del Consell i de la Comissió, van donar allargues. I, finalment, quan no els va quedar altre remei que contestar, van dir que no constava als seus arxius cap missatge que respongués a les característiques que s’havien indicat a la petició.
La periodista i el New York Times van recórrer davant de la justícia europea i van al·legar que ells tenien indicis, més que raonables, que havien existit missatges creuats entre la presidenta de la Comissió i els responsables del grup farmacèutic Pfizer. De fet, s’havien publicat nombroses notícies, durant l’any 2021 en què els responsables dels dos organismes admetien estar en contacte directe de cara a l’adquisició de vacunes.
El Tribunal General li fa una bona repassada a la Comissió. Estableix que quan no hi ha cap indici de l’existència de la documentació que se li demana, pot prevaldre la presumpció de veracitat en favor de l’administració. Però quan hi ha indicis raonables sobre la seva existència, correspon a l’administració justificar perquè aquests documents no existeixen ni han existit mai, sense que sigui suficient al·legar que no s’han torbat. Per tant, estima la reclamació, per unanimitat, i deixa sense efecte el seu intent d’esconillar-se’n.
En definitiva: el dret no és abstrús. Quan ho és, o quan sembla que ho és, és que ens estan intentant donar gat per llebre (amb perdó dels gats).
