Em vaig disposar a esperar al més luxós i desitjat creuer. Estava a l’històric port irlandès de Queenstown, de Cobh. Com em sobrava temps en el lloc d’embarcament i l’esgotament es va apoderar de mi, vaig dormir plàcidament assegut al bar de la Terminal marítima. Esperava el vaixell que m’havia de traslladar a Nova York en un anhelat viatge de luxe, i de sobte treu el cap a l’horitzó, tot il·luminat, el majestuós Titànic. Ja és aquí! Em fregava les mans. Millor, em despullava els ulls de la turbulència òptica del son. Crits d’alegria dels viatgers embarcats i dels que estaven a la seva espera en l’última estació de Queenstown abans del viatge inaugural. L’ambient es desbordava entre els creueristes, encara que menys entre un nodrit nombre de gent més normal, autòctona, vestida amb roba molt desgastada, que mostrava un semblant de tristesa a la cara. Com a espanyol, estava entre els primers. No per ser espanyol, sinó perquè la meva destinació passava circumstancialment per Irlanda del sud. Era la nit del 14 d’abril de 1912. Es feia realitat el somni. El Titànic era “meu”… Quina meravella! Sí… Sí… Meu. És un somni. Mai els meus ulls havien vist un lloc tan luxós com aquest sobre el mar. El Titànic era un projecte tan ambiciós que podia competir amb els millors hotels de París.
Em van situar en una suite superluxosa, i a continuació em vaig disposar a fer un ràpid reconeixement a les seves diverses cobertes. Mentre m’impactava amb el gran luxe que veia, per la megafonia s’anunciava el sopar de la nit… Cap al sopar! Els plats, dissenyats pell mag de la cuina francesa Auguste Escoffier, començaven a sorprendre els viatgers… Luxe… Luxe… I més luxe! Els ulls s’encegaven en contemplar al majestuós menjador “titànic”. La targeta del menú d’aquest dia resava salmó amb salsa mussolina i cogombres; filet mignon, Lili, i ànec rostit amb compota de poma. Per regar-lo, vins blancs de Borgonya, i negres de Bordeus… i xampany Dom Pérignon a gogó. Oh là là! Tot servit amb els millors materials de l’època: teles de qualitat incomparable, vaixelles d’argent i or, i fustes nobles.
Començava ja el ball i les parelles sortien a l’elegant pista. Música francesa, americana… i de tango amenitzaven els càlids moments de la jornada inicial en el Titànic. Tot semblava que estava predisposat en una vetllada per al record, quan inesperadament a les 23.40 hores es va sentir un cop que en un principi no semblava molt dur. “El casc només va fregar amb un iceberg”, es va comentar per la megafonia al cap d’uns minuts. “Que continuïn gaudint del ball, senyors creueristes”. Mentrestant, jo, amb certes dosis detectivesques, vaig sortir a la coberta de proa del vaixell, a l’altura del pont de comandament. El personal de tripulació es movia desesperadament d’un lloc a un altre. Posant l’orella a la reixeta entreoberta de la porta d’accés al pont, vaig sentir que deien entre aquests que la sentència estava escrita, “el Titanic s’enfonsa irremeiablement”. Pobre de mi, vaig exclamar.
Mentre uns creueristes ballaven i altres dilataven el sopar al menjador, l’aigua començava a negar el Titànic. En uns minuts, el pànic es va convertir en bogeria; uns anaven d’un lloc a un altre a la recerca de la salvació, cosa que molts aconseguien amb l’acció desesperada de les embarcacions salvavides, i altres, que demanaven d’una manera histèrica l’evacuació.
Quan les aigües de l’Atlàntic em submergien, quan aquestes arribaven a l’ofec, la guia del Museu del Titànic de l’estació de Queenstown, de Cobh, em va dir: Sr. Ribera, “anem a fer la visita”? Uf!!! Quin sobresalt em vaig portar. Oh, quin descans!!! Li vaig respondre tot seguit, “miri, no em ve de gust viatjar de nou”. M’he despertat d’un sinistre somni!
