Als súpers, a migdia, hi ha tanta cua a la caixa que tens temps de badar, observar la gent, sentir el que parlen. Ahir va ser un dia d’aquests. Davant meu dos persones esperaven i desesperaven, immerses en el seu món: “tenia tan estrès que vaig posar la tele per calmar-me i la vaig tornar a tancar de seguida… fff… Un arbre no se d’on va caure i matar una dona; una guerra ja ha fet 10.000 morts; de l’altra n’hi ha igual o més; polítics que no paren de cridar i atacar-se uns als altres; que no surtis de casa pel mal temps, és perillós… no vaig poder mes i la vaig tancar de seguida… calla, dic, vaig a llegir el diari, entro a la web… i… tot igual i més encara: violència, abusos a criatures, infants trobats al contenidor, més morts, més insults, un caos… em vaig passar el matí buscant una bona notícia, algo que m’animés… no la vaig trobar… fa por, què ens està passant? Només veus alegria a la publicitat… On anirem a parar?”. Van pagar i anaven marxant dient adeu. La caixera els va somriure. Li va tornar el gest amb uns ulls com a plats… Fluixet li va dir a l’altra! “Has vist?… tornem a entrar a comprar alguna altra cosa… necessito veure somriure”. Per pensar… no?
Sessió: No iniciada
Menu
