No se ben bé quina hauria de ser la meva actitud envers el director d’aquest diari per encoratjar-me a escriure-hi cada diumenge. Per una banda li he d’estar agraït, perquè em deixa esplaiar sense que mai m’hagi indicat sobre què he d’escriure ni m’hagi posat objeccions a allò que he escrit. Però per l’altra, em reca que em col·loqui en una situació en què em sento obligat a llegir i comentar documents que en una altra situació hauria descartat.
Això és el que em passa amb les dues resolucions dictades, el passat dia primer de juliol, pel jutge Sr. Llarena i per la Sala Penal del Tribunal Suprem, sobre l’aplicació de la llei d’amnistia als principals encausats pel referèndum de l’any 2017. He passat quaranta anys de la meva vida havent d’escoltar, o de llegir, exàmens de dret absolutament infumables –també n’hi havia de bons i de molt bons, tot s’ha de dir–, però considerava que aquesta era la meva obligació com a professor i que l’alumne tenia dret a que li llegís l’examen complet i que li valorés.
Aquestes dues interlocutòries són tan infumables com els pitjors d’aquells exàmens; i com que no considero que els seus autors tinguin cap dret a que jo les valori, les hauria deixat sobre la taula després dels primers paràgrafs. L’únic motiu que m’ha impulsat a llegir-les és precisament, estalviar-los la feina als meus lectors i avançar-los-en una valoració.
Una primera circumstància sospitosa és la coincidència en l’argumentació i en la data de les dues resolucions. No pretendran fer-nos creure que el jutge Sr. Llarena i els cinc magistrats que han votat a favor de la resolució de la sala –una sisena magistrada ha emès un vot particular en contra– han coincidit en data i arguments per pura casualitat.
Però la part pitjor és la referida als arguments que sostenen les dues resolucions. La llei d’amnistia és realment clara quan es refereix als delictes de malversació de cabals públics. Amnistia els delictes de malversació quan hagin estat adreçats a la realització del referèndum “sempre que no hi hagi hagut un propòsit d’enriquiment”. I més endavant, per si a algú no li hagués quedat clar, la llei diu que no es considerarà enriquiment “quan no s’hagi tingut el propòsit d’obtenir un benefici personal de caràcter patrimonial”.
Doncs bé, amb aquests antecedents les dues interlocutòries dediquen un munt de folis a intentar justificar que els encausats i condemnats van intentar “obtenir un benefici perso-nal de caràcter patrimonial”. Si em volen creure, no malgastin el seu temps llegint-ho. Posin-li un suspens com una catedral i llencin-lo a la paperera.
El segon argument que fan servir resulta encara més inversemblant: pretenen que els fons que es van destinar al referèndum afectaven la Unió Europea perquè pretenien des-truir un dels seus estats membres. Realment delirant.
Segur que hem fet moltes coses malament. Però vull creure que això no ens ho mereixem.
