Era freqüent que en la nostra recent tournée per les Cíclades, sobretot en tavernes i indrets menys turístics, els nadius ens preguntessin per la nostra procedència, sobretot perquè els meus modestos coneixements de grec els descol·locava una mica. Quan dèiem que érem de Katalonía, solien entomar la resposta amb simpatia. Curiosament, en el mateix viatge vaig endur-me com a lectura El record dels catalans en la tradició popular històrica i literària de Grècia, d’Antoni Rubió i Lluch, obra que es fa ressò de la infausta memòria que van deixar els almogàvers entre la població grega. Frases amenaçadores com “que la venjança catalana t’arribi” o expressions insultants com “ets pitjor que un català” o “això no ho faria ni un català” van persistir fins al segle XX, especialment a la Grècia continental. Però, en menor mesura, la petja dels homes de la Gran Companyia també va perdurar en un sentit positiu, el de la valentia i heroisme d’aquells soldats que no temien res ni ningú. Refereix Rubió i Lluch que un maniota (membre dels irreductibles clans guerrers del sud del Peloponès) va tornar d’un llarg viatge a casa i es va trobar que havien batejat el seu fill amb el nom de Pétros (Pere, però també “pedra”, en grec). L’home, que no coneixia aquell nom, es va enutjar molt i va exclamar rabiós: “Com! M’han convertit en pedra el meu fill? De pressa, que me’l despetrifiquin! Que es digui Ieracaro o Català!”. “Català”, sens dubte, perquè era un nom comú a la zona, com a manifestació de vigoria i de noble naixement.
Sessió: No iniciada
