L’any 2021 em va tocar comentar, en aquesta mateixa secció, la sentència del Tribunal Suprem sobre la reclamació de les obres d’art de Sixena del Museu de Lleida. Aquella sentència, igual que la dictada dimarts d’aquesta setmana, reconeixia el dret de propietat dels demandants sobre les obres d’art reclamades, el seu dret de recuperar la seva possessió i, per tant, l’obligació de traslladar-les al Monestir de Sixena.
Vaig dir aleshores, i ho he de repetir ara, que la decisió del Tribunal Suprem resultava difícilment criticable des d’una perspectiva estrictament jurídica. Probablement ho era molt més la del Museu de Lleida perquè en aquell cas les obres havien estat comprades als responsables del Monestir de Sixena i els tribunals van considerar nul·les aquelles adquisicions per motius discutibles, tot i que tenien fonament.
Això no passa en aquesta segona edició del conflicte. En el cas de les obres del Museu Nacional d’Art de Catalunya no hi va haver cap contracte de compra: les obres s’havien deixat en dipòsit per part de les seves titulars i cap de les parts posava en dubte la seva propietat. Semblava bastant clar, per tant, que si les propietàries en demanaven la restitució, no hi hauria més remei que reconèixer el seu dret. Així ho va fer el Jutjat d’Osca l’any 2016, l’Audiència Provincial l’any 2020 i aquest dimarts, posant fi a la discussió jurídica, el Tribunal Suprem.
És cert que aquesta sentència ens cou. Com, per altra banda, ens couen totes les sentències que perdem. Però jo us prego intentem analitzar-ho amb el cap fred i procurant identificar quin és el motiu real d’aquesta coïssor. Si som sincers amb nosaltres mateixos, haurem de reconèixer que aquestes obres d’art sempre havien pertangut al Monestir de Sixena, que aquell era el seu lloc natural i que, per si fos poc i si més no des del punt de vista de Lleida, no ens és gaire diferent haver d’anar a visitar-les a Sixena o a Barcelona. Per tant, si jurídicament tenen dret a tenir-les els responsables de Sixena, no tindria perquè afectar-nos tant.
Però suposo que tots estareu d’acord en què el problema rau en el plantejament polític el Govern d’Aragó n’ha fet. Ha estat un exemple paradigmàtic d’anticatalanisme sentimental i irracional. Si les obres estiguessin en qualsevol altre lloc –com, de fet, ho estan moltes d’elles, com per exemple al Museu del Prado– no hi hauria hagut cap plet. I és en aquest sentit, i només en aquest, que sembla que haguem perdut. Però tots sabem, i estic segur que la majoria d’aragonesos també, que les obres estan molt millor a Barcelona, com ho estaven les de Lleida, i que els únics que hi surten perdent son els mateixos aragonesos que veuran reduïda la projecció del seu patrimoni cultural. Però aquesta és una decisió que només els pertoca prendre a ells. I ells sabran què els convé més.
Finalment, queda per discernir la qüestió més preocupant: la de la restitució de les obres a Sixena. Però jo entenc que aquest tema s’haurà de discutir i decidir en tràmit d’execució de sentència. Podria inclús arribar a considerar-se impossible i convertir el dret dels demandants en un dret a ser indemnitzats. O pot considerar-se que sí que es poden traslladar i aleshores caldrà decidir quines son les millors tècniques per dur-lo a terme. Però la sentència no diu res d’això perquè ningú no ho ha plantejat fins ara. Amb tota seguretat perquè no tocava. Però quan toqui, en continuarem parlant.
