‘The romantic war’

Com que el besavi Anton era carlista (i apoderat de la CEDA a les eleccions que van donar la victòria al Front Popular) les va passar canutes aquells primers dies de guerra. Li van cremar els autocars que tenia i el comitè de Camarasa, perquè ell era de Cal Hostaler, va venir a la Sentiu per matar-lo. Els del comitè local ho van impedir i el van avisar perquè fotés el camp. “Si no ho fas vindran amb una força major i no ho podrem impedir”, li van dir. I ho va fer. L’Anton Guillaumet se’n va anar cap a Navarra i allí es va unir al Tercio de Requetés de Nostra Senyora de Montserrat. Va tornar a principis d’abril del 1938, quan el cap de pont de Balaguer es convertia en protagonista del conflicte. Segons conta Camil Cava al seu Diari va arribar amb el notari Porcioles i altres balaguerins que havien fugit de la barbàrie implantada pels comitès els primers mesos de guerra. Ara que se celebra els 90 anys de l’inici de la Guerra Civil no està de més recordar què va passar aquells dies, quan uns volien fer la revolució, uns altres la guerra i uns tercers s’havien alçat en armes contra el legítim Govern de la República. Amb tot aquest embolic el Govern no va saber guardar l’ordre i va passar el que va passar. Aquesta part de la guerra me la va contar milers de vegades el padrí Francisco, fill de l’Anton, que també va servir al bàndol rebel després de deixar les files republicanes. No és per més. Aquella gent li va cremar les propietats i van intentar matar-li el pare. A l’altre costat també vaig escoltar moltes vegades parlar de la guerra. El padrí Jaume, de Cal Bep Xicot d’Artesa de Segre, no havia fet la mili perquè hi havia excedent de cupo. Però a l’esclatar la guerra el van cridar a files. Va lluitar amb la República al Front de l’Ebre i allí el van fer presoner amb molts altres soldats que tant se’ls en fotia un bàndol com l’altre i que si eren al front era perquè els hi van obligar. Sense passat polític (ja en democràcia sempre va votar el Pujol) es va haver de passar uns quants anys al camp de concentració de Burgos. Una putada, vaja. Potser per això quan va tornar es va dedicar a intentar ser un home feliç perquè la guerra, més enllà de la propaganda, no en té res de romàntica per més que a aquesta se li digués The romantic war.