Entre les moltes amenaces que acompanyen el canvi climàtic, els incendis són un dels riscs més esfereïdors on els elements desfermen una destrucció només comparable amb la insondable estupidesa humana de les armes. Contra el risc natural, la prevenció i el respecte són imprescindibles. Contra l’altre…
Les nostres viles i ciutats, començant per Lleida, poden enorgullir-se del privilegi de tenir la natura i l’horta a tocar dels carrers. És un actiu envejable que sortint de la trama urbana, en un instant, et trobis entre fruiters, al bosc de ribera o a l’espai de la mediterrània seca dels tossals farcits de plantes remeieres i d’olor. Per això, en les circumstàncies actuals està molt bé que la Paeria hagi anunciat aquests dies mesures per minimitzar el risc d’incendi (poda, neteja, més punts d’aigua) d’un terme municipal amb 19.000 hectàrees agrícoles i forestals, amb un 12% de massa boscosa. Força zones en perill, naturals o periurbanes.
Això també és patrimoni, molt més del que ens pensem i sense necessitat de prestigi monumental. Es tracta d’un bé preuat que volem deixar igual o millor a les generacions futures. Això exigeix una presa de consciència col·lectiva i compartida per conservar-ho, a més de les mesures de les administracions.
Però he de manifestar l’estranyesa de no haver trobat, a les notícies del tema, el gran recurs dels animals que ens ajuden a mantenir l’equilibri dels herbassars, del sotabosc, dels marges dels camins i dels bancals, o de les males herbes de tot arreu. Tampoc seria res nou. Als arxius hi ha centenars de documents amb les concessions de la Paeria de terrenys de pastura per cabres, ovelles, rucs o cavalls… Un parell de rucs o quatre cabres poden fer molta feina ecològica i deixar sanejada una finca. Històricament, ramats de titularitat municipal o usufructuaris dels terrenys comunals han estat garantia ecològica i antiincendis (a més d’altres recursos passats per l’esquilador i l’escorxador). Alguns municipis més propers a la pagesia compten amb un ramat en contracte de serveis que ajuden a mantenir el bosc. Importants jaciments arqueològics de tot Europa tenen ovelles, cabres o equins en nòmina per controlar la vegetació de l’indret. El títol de l’article no fa broma amb servidors públics o electes. Només que veure algun animaló, tant li fa si són cabres com rucs, amb l’escut de la ciutat a la xapa de l’orella no seria motiu de burla sinó de felicitació.
