Aquest dijous el Tribunal de Justícia de la Unió Europea ha dictat dues sentències que han decidit les qüestions prejudicials que li havien plantejat dos òrgans judicials espanyols en relació a l’aplicació de la llei d’amnistia de 10 de juny de 2024. L’Audiència Nacional havia plantejat els seus dubtes sobre la possibilitat d’aplicar-la a casos de terrorisme com els que estava jutjant, és a dir, els integrants dels CDR per actes duts a terme amb motiu de l’1 d’octubre. Per la seva banda el Tribunal de Comptes li havia plantejat si l’amnistia de delictes o d’actuacions amb repercussió en els comptes públics no comprometia l’equilibri financer de las Unió Europea i podia ser considerat contrari a la legislació europea.
Les dues sentències han estat totalment favorables als possibles beneficiaris de l’aplicació de la llei d’amnistia. Ho són, com no podia ser d’altra manera, sobre les qüestions que se li havien plantejat; no sobre cap altra. El Tribunal Europeu diu que la llei, tal i com està redactada, respecta l’obligació que els Estats tenen de perseguir els delictes de terrorisme, ja que no s’aplica a les violacions greus dels drets humans. I també diu que la possible secessió d’una part d’un estat membre és una finalitat legítima en democràcia i que no es pot proscriure per considerar que posi en qüestió l’equilibri financer de la Unió.
Jo crec que això és el que hi ha. No gran cosa més. És cert que el Tribunal de Justícia utilitza un to molt diferent del que estem acostumats a sentir en els tribunals espanyols. Les sentències tracten el conflicte que va desembocar en l’1 d’octubre d’una manera neutra, asèptica, que xoca frontalment amb la posició bel·ligerant que han adoptat fins ara les instàncies judicials espanyoles. Però aquí s’acaba tot. El Tribunal es limita a valorar si la Llei d’Amnistia infringeix o no la normativa de la Unió Europea en els dos aspectes concrets que se li havien plantejat i conclou que no ho fa. Podria plantejar-se-li una altra possible violació? En teoria es podria fer, però els termes de la sentència són tan explícits i contundents que es fa difícil pensar que un altre tribunal espanyol ho vulgui intentar.
Però on tenen molt marge d’actuació els tribunals espanyols és en la valoració dels delictes que s’imputen a molts dels participants en els fets d’octubre. Des de les filigranes sobre les malversacions de fons, que ja hem vist, fins a la possible especulació sobre la gravetat dels delictes de terrorisme que s’imputen, tant l’Audiència Nacional com el Tribunal Suprem tenen marge per córrer.
No és estranya, des d’aquesta perspectiva, la primera reacció de destacats magistrats del Tribunal Suprem davant de la sentència. Es mantenen les ordres de detenció dels exiliats i tothom actua com si sentís ploure: això no afecta les causes en curs i tot segueix igual. El Tribunal Constitucional sí que te pendents recursos d’empara interposats contra la denegació de l’amnistia als dirigents condemnats. I aquests recursos, el primer dels quals es decidirà al mes de setembre, sí que afectarien directament el Tribunal Suprem.
Veurem què passa. De moment, ja s’ha entretingut l’aplicació efectiva de la llei un parell d’anys.
