La nostra generació no ha viscut la mal denominada Guerra Civil, però vam créixer sota el relat obscur del drama que van viure els nostres pares i avis. Recordo que quan era petit, cada cop que m’interessava per alguna conversa que tenien els grans de manera cautelosa, defugien la meva curiositat i canviaven de tema. No vaig poder atrapar mai els detalls de les vivències del meu pare a la Quinta del Biberó. Vaig esbrinar, perquè tenia una cicatriu al braç esquerre, que el pare va resultar ferit per una bala rebotada. Va salvar la vida tres vegades: a la batalla de Terol, a Cerro Muriano, on un escamot de les tropes mores va matar el seu company de guàrdia perquè era el portador del fusell. Els biberons només tenien un fusell cada dos soldats. També va salvar la vida quan un capità compadit en veure-li la cara de nen, el va treure del paredó on anaven a afusellar-lo per no haver disparat contra dos soldats que van desertar. Potser va salvar la vida una quarta vegada quan agafaven “voluntaris” per a la División Azul amb el mètode de delmar el batalló. No li va tocar. Més reservada era la padrina per donar detalls de com portava pa als maristes de Lleida amb un mocador roig al coll perquè no li disparessin per ajudar capellans. La mare tampoc explicava com va salvar la vida de l’oncle Pepito, quan era un nen que quedava embadalit al carrer mirant els avions que bombardejaven Lleida. Per què no vaig indagar més en tots aquests episodis dramàtics? No vam viure la Guerra Civil, però vam patir els seus efectes callantívols.
Sessió: No iniciada
