M’agrada l’estiu perquè fugir de la calor lleidatana m’obliga a canviar d’aires. A deixar-me endur per la mandra. I sí, com cada any, me’n torno a Sarllè (Cerler pels turistes novells). Ja fa anys que he deixat enrere l’afecció per recórrer món, càmera amb mà. L’ànsia per consumir espais. Com que me’n vaig a l’Aragó, què millor que les paraules de Luís Buñuel, aragonès de soca-rel, per exemplificar el que no me’n cansi de tornar una i altra vegada al mateix lloc: “No experimento curiosidad por los países que no conozco y que nunca conoceré. Me gusta volver a los sitios en los que he vivido y a los que me atan recuerdos”…
La natura els ha regalat als sarllerencs un paradís, si no tenim en compte les destrosses que el telecabina i l’especulació immobiliària han fet als seus boscos i prats. Diuen que no es pot gaudir be d’un paisatge sense allunyar-se’n. En el meu cas no es del tot cert. Visc immersa en el paisatge i el gaudeixo tant de casa estant, com quan surto a caminar muntanya amunt. Desaprendre a caminar amb presses és el primer a què m’obligo. No tan sols per contemplar el paisatge, sinó per deturar-me a parlar amb calma amb les veïnes. Ens hem de posar al dia després d’un temps allunyades. El poble i la seva gent no són un teló de fons. Cal compartir experiències. Si no surto, també em fan sentir a Sarllè: el cant del gall a la matinada (sí, sí, en queden); la remor del vent entre els xops, les serveres, els saücs; i, per damunt de tot, el so de les campanes tocant els quarts i les hores; a bateig, a casament, a morts. I el silenci…
Entre els llibres que m’he reservat per llegir allà dalt, no hi falten els dos de capçalera que sempre m’enduc: l’Elogi de l’ociositat, de Bertrand Russell i El dret a la mandra, de Paul Lafargue. Em recorden el goig de no ser esclava del treball quotidià. Que la mandra és una altra mena de treball. ¡No fos cas que tingués sentiment de culpa per vagarejar! És curiós pensar que no treballar una temporada en el que acostumes a fer, és temps d’esbarjo. I que la vida està en el treball profitós o lucratiu. “Suspendre tota activitat exigeix concentració per no acabar fent alguna cosa… per descuit”, ens diu el poeta Rachid Lamarti. O per no entrar en pànic davant la idea de no aprofitar el temps lliure, afegiria. ¡Poques coses costen tant com no fer res en aquest món obsessionat en ser productiu! Bon estiu!
