Vaig ser una nena desitjada i estimada, entre dos fills no nascuts. Filla única però poc mimada. El meu pare m’idolatrava però no podia donar-me tot el que volia, a casa no sobraven els diners, els meus pares treballaven molt, és el que més recordo de la meva infància, això i espavilar-me sola. La meva mare sempre va ser la consciència crítica, no em feia mai concessions ni lloances, però quan va morir em van dir que quan parlava de mi amb altres persones ho feia sempre amb una devoció insubornable. Vaig tenir sort de tenir-los i ara de conservar-los amb amor en la memòria. Altres fills no tenen tanta sort amb els pares. No conèixer l’amor incondicional d’uns pares és trist i injust però de tot es sobreviu, ningú no és perfecte, tots tenim tares. De petita volia tenir germans, els ho demanava als meus pares amb insistència, i com no va poder ser, me’ls inventava. Quan era adolescent els germans eren els amics; els meus pares van estar a punt d’adoptar una criatura de l’Àfrica, però el meu pare ja es va posar malalt i ho van haver de deixar estar. Amb el pas dels anys, ja no penso tant en germans, penso més en la sort dels amics que mai no m’han faltat. I en el ressentiment que una infància feliç m’ha estalviat.
Sessió: No iniciada
