Aquests dies experimento una mena d’empatx estomacal, però res comparat a l’empatx de futbol: 104 partits televisats –dels quals 33 en obert–, el que suposa 9.360 minuts de pilotades, pròrrogues a banda. Partits, la majoria avorridots, en els que trobem seleccions tan exòtiques com Curaçao, nom que associo més a un estrany licor blau que no pas al futbol. Em temo que en el proper Mundial participarà fins i tot Tuvalu, encara que potser en aquest petit arxipèlag del Pacífic, que a poc a poc s’està submergint, es decanten més pel waterpolo. El que està clar és que tot aquest xou futbolístic serveix per ingressar fortunes colossals, començant pel president de la FIFA, que cobra uns paupèrrims 5 milions de dòlars l’any, prebendes no incloses. I després van gallejant, amb anuncis molt bonics, de que el futbol “uneix el món” o “treballa per a la pau”, mentre blanquegen països tan respectuosos amb la democràcia i els drets humans com són el Marroc, la República del Congo, Haití, Qatar, l’Aràbia Saudita o l’Iran (hauríem d’incloure en aquest llistat els Estats Units?). De la participació prèvia d’Israel, no classificat, no cal ni parlar-ne. Arribat a aquest punt, he d’entonar un cert mea culpa perquè jo no evito la temptació de visionar algun matx. Potser me’ls prenc com a succedani de la Lliga –en la que segueixo alguns partits del Barça–, o potser m’impulsa l’incentiu de la porra que fem amb alguns bons amics. Sigui com sigui, soc plenament conscient que el futbol és un espectacle tan entretingut (a vegades) com fútil. O com va dir en Valdano, “és la cosa més important de les coses menys importants”.
Sessió: No iniciada
