No puc començar aquest article sense recordar el benvolgut Joan Viñas, que ens ha deixat aquesta setmana. Trobarem a faltar els seus articles, que encomanaven prestigi als que compartíem la secció amb ell. Subscric tot el que s’ha escrit en record seu aquests dies i m’uneixo al dolor que sentim tots els que el vam tractar. Crec que el millor homenatge que li podem retre és continuar fent la nostra feina el millor que puguem tal com ell estic segur que hagués desitjat.
Aquesta setmana hem conegut una decisió del Tribunal Europeu dels Drets Humans sobre la nostra llengua que estic segur que també l’hauria entristit. Es tracta de la resolució que ha inadmès una demanda presentada per un grup de pares i mares d’alumnes d’una escola de Canet de Mar contra la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya d’imposar que un 25% de les classes del centre, com a mínim, s’impartissin en castellà. La decisió d’inadmissió va ser adoptada per unanimitat dels tres magistrats que formaven el Comitè encarregat, un d’ells la magistrada designada per l’Estat espanyol, basca de naixement, la Sra. Elósegui.
Si només es tractés d’una simple inadmissió, potser no seria tan preocupant. Al cap i a la fi, més d’un 90% de les demandes que s’interposen davant del TEDH son declarades inadmissibles per motius molt diversos. Tots sospitem que hi té a veure un criteri d’oportunitat que fa que el Tribunal triï determinats casos d’entre l’enorme quantitat que se li plantegen cada any. Però en aquest cas fan mal especialment les consideracions que els magistrats dediquen a la qüestió del dret a ser escolaritzat exclusivament en llengua catalana. Son deu paràgrafs (hi havia d’altres queixes per defectes de procediment) que acullen la tesi del Tribunal Superior de Justícia i neguen que puguem tenir dret a que els nens i nenes catalans estudiïn només en català.
El Tribunal fa un repàs a la legislació espanyola sobre llengües, des de la constitució fins a la legislació catalana. Constata que el castellà és llengua cooficial a Catalunya, com ho és a tot l’Estat. I arriba a la conclusió que un ensenyament exclusiu en català (exceptuant sempre les classes de castellà i d’idiomes) podria resultar discriminatori per a catalans de parla castellana o per a residents temporals de la resta de l’Estat a Catalunya. Per aquest motiu li sembla raonable la solució del Tribunal Superior de Catalunya contra la qual es reclamava.
El Tribunal cita diverses sentències seves anteriors dictades en casos contra Bèlgica i Letònia. Però en cap dels dos casos es dona una cooficialitat com la de Catalunya i en cap dels dos supòsits s’arriba a conclusions semblants a les que ara comentem. A Bèlgica la cooficialitat és de caràcter territorial i a Letònia, simplement no n’hi ha. Allò que sí que hi ha a Letònia és una gran part de la població que parla rus habitualment. Però les queixes de la població russòfona s’han desestimat en gairebé totes les ocasions perquè no hi ha cooficialitat.
En definitiva, és una mala notícia per la nostra llengua. Però és evident que la pobra no en te cap culpa. Som nosaltres els que l’hem col·locada en un marc jurídic asfixiant que, si no hi posem remei, l’acabarà matant.
A Andorra, això no hagués passat.
