Els abismes, o més pròpiament els penya-segats, són la característica orogràfica que ha consagrat Santorini (oficialment, Thera) com una de les illes més fotogèniques, i visitades, del mar Egeu. Però l’abisme al que ara mateix mira aquesta porció de terra envoltada d’aigua i amb forma de croissant és un altre: l’abisme d’una terratrèmol demolidor o d’una erupció volcànica de gran potència similar a la registrada ara fa 3.600 anys, cap al 1560 aC. Una erupció que va destruir una gran part de l’illa i va provocar l’inici de la decadència de la civilització minoica de Creta, afectada per l’enorme tsunami posterior a l’immens esclat. L’abast del cataclisme fou de tal magnitud i va deixar una empremta tan gran en la tradició oral, que 1.200 anys després Plató el va associar directament amb la desaparició de la mítica Atlàntida.
Paradoxalment, hom pot comprovar quan viatgem a l’illa que una part important dels atractius i de les activitats turístiques que s’hi desenvolupen tenen relació amb aquest passat volcànic. Començant per la forma de l’illa, semicircular (de fet, la cresta segueix les vores de l’antic volcà), les singulars platges volcàniques amb sorra negra, gris o vermella, o les clàssiques excursions amb barquet a Nea Kameni i Palea Kameni (Nova i Vella Cremada, respectivament). Dos illots en els quals el visitant pot observar xemeneies actives de sofre (sovint sota un sol de justícia que fa de l’experiència un veritable exercici de masoquisme) o banyar-se entre les càlides surgències sulfuroses que s’eleven des del fons marí. En aquests indrets s’han produït, en els darrers 300 anys, petites erupcions (l’última, el 1950), amb expulsions de lava que han provocat un progressiu increment de la seva extensió.
Santorini fins i tot té la seva Pompeia, l’antiga Akrotiri, potser una de les primeres ciutats del continent, pertanyent a una civilització molt desenvolupada i força refinada d’agricultors, artesans i comerciants. Fou excavada a partir de 1967 per Spyridon Marinatos, un incansable arqueòleg grec que buscava la llegendària Atlàntida i que ja en la primera jornada de treballs va descobrir atuells de l’Edat de Bronze. En anys posteriors, excavant a 20 m de profunditat (15 metres d’estrats de cendra i 5 de roca volcànica) van sorgir del subsòl un gran nombre d’habitatges (alguns de fins a tres pisos), magatzems, molins, carrers, canals d’aigües pluvials i residuals i uns extraordinaris frescos de caire religiós i ritual, notables per la seva plàstica i expressivitat (curiosament, no es va trobar cap esquelet).
Akrotiri està lligat a un altre fet luctuós: l’any 2005 el sostre es va desplomar i va matar un turista britànic de 45 anys, fet que va obligar a mantenir el jaciment tancat fins al 2012, data en que va reobrir amb un nou sostre d’acer i fusta. Totalment remodelat, avui dia és un modern i interessant recinte de 12.000 m2, visitat cada any per 170.000 turistes.
Atractius d’aquests que ara es veuen sacsejats -i mai millor dit- pels nombrosos sismes (uns 1.200 entre Santorini i la veïna Amorgós), alguns de magnitud superior a 5, que s’han registrat en els darrers dies. Ja fa anys que els experts avisen que l’activitat volcànica de la zona és cíclica, i que aviat (parlem de setmanes, mesos o anys) l’acumulació de magma a les entranyes de la terra pot produir una erupció de gran potència, fins i tot pitjor que la del 1560 aC o la del 726, en la qual el volcà va expulsar 2.800 milions de m3 de lava, cendra i roques ardents.
Precedent preocupant
La supererupció volcànica de l’any 1560 aC va ser d’una violència brutal, similar o superior a la del Krakatoa. Mitja illa va saltar pels aires i tot va quedar sepultat: persones, edificis, plantes i animals (sembla que només van sobreviure algunes espècies de caragols, llangardaixos, serps i insectes).
L’explosió es va poder escoltar fins i tot a Escandinàvia i durant molts dies la foscor es va estendre en un radi de 400 quilòmetres a la rodona. L’illa va restar inhabitable durant segles. Avui dia, en alguns penya-segats de la costa es poden veure dipòsits de materials volcànics de 60 metres de gruix, herència d’aquell desastre.
Una destinació top
Santorini (denominada així pel nom amb el qual els venecians van batejar l’illa, Santa Irene) és probablement l’illa grega que rep més visitants, seguida de Creta i Mikonos. Concretament, n’acull cada any uns 5,5 milions, el que suposa una correlació de 367 visitants per habitant (parlem d’uns 15.000 residents). L’innegable estètica del seu paisatge volcànic i dels poblets de pescadors que envolten la caldera (tot i que han deixat enrere l’autenticitat original en nom d’un glamur elaborat a base de cases amb piscina, joieries, boutiques de marca i restaurants de luxe), els quilòmetres de platja i el fet que sigui una aturada obligada dels creuers (en fondegen més de 800 l’any), l’han convertit en una destinació top. Tan top que el proppassat juliol l’alcalde de la famosa població d’Oia va demanar als veïns que no sortissin de casa degut a l’aclaparadora afluència de turistes.
El turisme massiu ha permès als habitants de Santorini surfejar amb certa tranquil·litat per sobre de la forta crisis econòmica que pateix el país, però en paral·lel els problemes també s’han multiplicat. Amb un 20% de tot el sòl de l’illa ja urbanitzat (més que l’Àtica, la regió d’Atenes), una evident inflació, problemes de subministrament d’aigua potable i freqüents embussos circulatoris, Santorini està afrontant ja fa temps una explosió turística que pràcticament ha desbordat la capacitat de recursos de l’illa. Ara, però, l’amenaça és la possibilitat d’una explosió molt més destructiva.
