Des de petit jo sempre he identificat Sant Joan amb el foc i la coca de fruita i pinyons, ingredient ara bastant més escàs pel preu d’escàndol que ha assolit (aviat haurem de substituir “això costa un ronyó” per “això costa un pinyó”). Al balcó del pis de Barcelona, m’embadalia hores fitant la gran foguera que els veïns muntaven amb mobles vells a l’encreuament de Consell de Cent amb Bailèn, mentre la gent feia festa al voltant i els cotxes la flanquejaven amb tota normalitat (ara això seria impensable). També em va enlluernar la primera experiència fallera, ara fa uns trenta anys, al poble d’Isil. Aquella combinació de nit, foc, música i bon rotllo, en una època en què la festa no era tan multitudinària, va ser molt especial, un viatge al passat en un racó del Pirineu únic. El següent descobriment va ser casual, a l’illa grega de Quios, l’any 2007. Tornàvem de sopar la nit de Sant Joan i de sobte vam descobrir una festa tavernaire amb foguera i música tradicional incloses. No cal dir que vam “atracar” allí, enmig d’un ambient espectacular, i que la nit se’ns va fer curta. I també recordo (però no gaire) que, com que el rakí –aiguardent grec– va circular generosament, ens vam engatar una mica, cosa d’altra banda normal a la terra dels gats. Vam repetir l’experiència a Paros fa dos anys, aquesta cop amb festa a la platja, els joves saltant per damunt del foc (cerimònia pagana de purificació), menjar grec i balls ancestrals: una vivència hipnòtica. Enguany toca Menorca: desconec si la festa serà èpica, en toc cas segur que serà hípica.
Sessió: No iniciada
