No es pot dir que no hi estiguem acostumats. Fa massa temps que el panorama polític s’ha vist tacat per episodis de corrupció que deixen en molt segon pla les discussions sobre quines haurien de ser les millors decisions que caldria prendre per l’interès general. Una sessió com la d’aquest dimecres al Congrés dels Diputats t’indueix a tancar la transmissió i engegar tots els diputats a pastar fang. Al cap i a la fi, això és el que semblen estar fent tots: llençar-se el fang de la corrupció els uns als altres intentant justificar-se dient que tots ho fan.
I nosaltres mirant-nos-ho amb un sentiment de vergonya aliena, mentre pensem que els hem votat, i que els estem pagant perquè solucionin els nostres problemes.
Aquest espectacle només beneficia les opcions polítiques que son contràries al nostre sistema democràtic. Sembla una escenificació de la incapacitat d’un sistema per resoldre els problemes socials. I per això no ens ha de sorprendre que les opcions antidemocràtiques i autoritàries s’hi moguin ben a gust. No és estrany que haguem pogut veure el Sr. Abascal abandonant el Congrés desprès de llençar la seva bilis, sense ni tan sols escoltar què li contestaven. Com tampoc ho ha estat sentir-li dir que els polítics ens robaven mentre nosaltres fèiem la declaració de la renda. És clar que afirmacions com aquesta fan mal a tota la classe política, però és que a les opcions com la del Sr. Abascal això ja els va bé perquè juguen precisament al desprestigi del nostre sistema.
Però, ¿i als altres partits de l’arc parlamentari? Com pot ser que no s’adonin del parany en què estan caient, o potser ja han caigut, de quatre potes? Si realment es creuen allò que defensen han de fer neteja de qualsevol mena de fang i no pas llençar-se’l els uns als altres. I quan parlem de fang, em sembla evident que no és només aquell que ja hagi quedat al descobert. Els indicis de corrupció que ara hem conegut del PSOE –i abans de tants altres partits– no és creïble que hagin passat inadvertits als seus companys de partit. Ja som massa grandets per empassar-nos-ho. I si arribéssim a descobrir que és veritat que no ho sospitaven, hauríem de despatxar-los a tots per imbècils. El nostre sistema es basa en què escollim gent preparada per encarregar-se dels afers públics. No dic que hagin de ser ni millors ni pitjors que nosaltres, però com a mínim com la mitjana de nosaltres, que per això ens han de representar. I no em negareu que tenir pomes podrides com les que ara s’estan descobrint, tantes i tant a prop, no passa els mínims que qualsevol de nosaltres ens exigiríem a nosaltres mateixos.
Entenc, per tant, que cal que tots els partits democràtics reaccionin amb energia i no deixin que aquest fangar es perpetuï en benefici exclusiu de l’autoritarisme. A fora sense contemplacions tots els sospitosos de corrupció, no perquè siguin corruptes –que això ja ho decidiran els jutges– sinó perquè son sospitosos i contribueixen al fangar i al desprestigi del sistema. I si això afecta el govern, que es convoquin eleccions i que s’hi presenti gent amb cara i ulls. Crec que és el millor contraatac a l’ofensiva dels antidemòcrates. Un contraatac amb les úniques armes que nosaltres tenim: la democràcia, la transparència i la igualtat.
