L’historiador Quintí Casals va presentar ahir al Centre de Cultures de la UdL Todo por el pueblo y para el pueblo. Los orígenes de la democracia contemporánea en España (1808-1890), un acte en el que va estar acompanyat per l’exrector de la UdL, Roberto Fernández, el catedràtic d’Història Contemporània Pedro Rújula i el coordinador d’Edicions i Publicacions de la UdL, Javier de Castro.
Casals es remunta al temps de les Corts de Cadis per explicar que durant molts anys, tret del bienni progressista de 1854/56, no hi va haver sufragi universal a Espanya. I tot i així només era masculí perquè el vot femení no es va autoritzar fins a la Segona República. Durant tot aquest període només votaven els “majors contribuents”, el que es coneix com a sufragi “censatari”. Segons explica Casals, el sistema va funcionar més o menys així en diverses etapes, tant amb Isabel II com amb Amadeu I, la Primera República i la tornada d’Alfons II. “Votaven les elits i els majors contribuents”, explica Casals. Això va durar fins el 1890, quan els liberals van acceptar que el “joc democràtic” es basés en el sufragi universal (encara només masculí). Sempre amb revolucions pel mig, un caciquisme notori, múltiples tensions associades a la lluita obrera i el paper vigilant dels militars, alineats amb l’oligarquia governant. Per tant, per Quintí Casals a partir del 1890 es pot parlar de la “primera fase” de la democràtica contemporània a Espanya que, com fa notar, ha conegut moments d’avenços i retrocessos fins a l’arribada d’una democràcia estable, l’actual, amb separació de poders.
