““¡Salvajes!”, titulava la portada de l’edició especial que LA MAÑANA va treure al carrer la tarda de l’11 de març de 2004, poques hores després dels salvatges atemptats contra les estacions de tren d’Atocha, El Pozo del Tío Raimundo y Santa Eugenia. Les fotografies i imatges que arribaven des de Madrid eren impactants. Al migdia del dijous 11 hi havia confirmats 178 morts que anaven en tres trens i la campanya electoral (diumenge 14 hi havia eleccions generals) va quedar suspesa de facto. Aquells quatre dies, en els que Espanya va viure vertiginosament, van canviar la història d’un país i van provocar un tomb electoral que poques hores abans ningú preveia.
Però anem a pams. Poc després dels atemptats va comparèixer el ministre de l’Interior, Ángel Acebes, i va apuntar a ETA com a autora de la massacre. En aquelles hores pocs dubtaven que la banda terrorista podia haver comès aquell crim. Fins i tot, quan Antoni Bassas, des del Matí de Catalunya Ràdio, li va fer notar a Jordi Pujol que Arnaldo Otegi negava que fos ETA el ja expresident li va recriminar les seves paraules. Acebes, mentrestant, va deixar anar això: “Estará contento Carod-Rovira”. I és que el qui era líder d’ERC s’havia reunit en secret amb la cúpula d’ETA per exigir-li que no cometés atemptats a Catalunya. Aquella reunió, que es va fer sense que el president Maragall n’estés informat, va trencar la confiança en l’incipient tripartit que s’havia format pocs mesos abans a la Generalitat. I si Acebes insistia amb ETA, també ho feia Aznar, que va trucar a diversos directors de diaris per confirmar l’autoria etarra.
Però poc a poc, i malgrat la insistència del govern d’Aznar, que s’hi jugava les eleccions de diumenge, la veritat anava aflorant. LA MAÑANA del 12 de l’endemà ja titulava: “Al Qaeda asume la matança de Madrid” i feia notar també que l’entorn abertzale negava qualsevol implicació en els fets. Els morts anaven pujant. Ja eren 192 les víctimes mentre que els ferits eren més de 1.400. Les dades feien feredat i a Lleida es va convocar una manifestació per expressar el rebuig als atemptats. Va ser la més multitudinària que s’havia fet fins llavors, amb 35.000 lleidatans als carrers. “No al Terror”, titulava el diari amb una foto de la gent baixant per Rambla d’Aragó. En paral·lel, Acebes continuava insistint en què “la hipòtesi lògica apunta a ETA”. Però la banda terrorista ho va tornar a negar amb un comunicat que va enviar al diari Gara i a Euskal Televista. El Govern Basc li va donar credibilitat; el d’Aznar, no. Cada hora que passava estava més clar que el gihadisme havia colpejat amb força Espanya. D’alguna manera semblava la torna del suport que José María Aznar havia donat al president d’EEUU, George Bush, en la invasió i la guerra d’Irak, de comparsa amb el premier Tony Blair. El mateix dia 13, jornada de reflexió, LA MAÑANA donava fe de la reivindicació de l’atemptat: “Al Qaeda reivindica en un vídeo la matança del 11-M”. La cinta va aparèixer en una paperera de l’M-30 de Madrid molt a prop d’una mesquita i citava explícitament que els atemptats eren “la resposta als crims d’Irak”. Aquell dissabte era jornada de reflexió i l’ambient estava enrarit. A primera hora de la tarda van començar a córrer SMS convocant la ciutadania davant les seus del PP per protestar. Tot apuntava ja a l’autoria islàmica mentre el Govern s’entestava en ETA. A Lleida se celebrava aquells dies la Mostra de Cinema Llatinoamericà i l’actor Jordi Dauder va ser un dels que es va manifestar a primera fila davant la seu dels populars a la Plaça de Sant Joan. Hi va haver protestes i cassolades per tot el país i poc abans es va saber que la policia havia detingut cinc homes (tres d’origen marroquí i dos hindús) pels seus suposats vincles amb els atemptats de Madrid. L’endemà es van obrir les urnes. No hi va haver sorpreses. El PP, que governava amb majoria absoluta i que una setmana abans guanyava per golejada a totes les enquestes, va perdre les eleccions. Més ben dit, les va guanyar el PSOE amb José Luis Rodríguez Zapatero al capdavant. “No nos falles!” li deien els seus quan va sortir a saludar des de Ferraz. Van ser quatre dies de març que van canviar Espanya.
