María González Jiménez és portaveu de Sàhara Ponent. Tècnica de prevenció de riscos laborals de professió, està vinculada al projecte “Vacances en Pau” d’acollida estiuenca d’infants sahrauís des de fa 26 anys, un programa gestionat conjuntament amb ACAPS Catalunya i el Front Polisario.
Parlant de la iniciativa “Vacances en Pau”, quin és l’objectiu que us marqueu per enguany?
El nostre objectiu és mantenir el nombre d’infants que van venir a la ciutat de Lleida i al Segrià l’any passat, els 13 que repeteixen amb famílies que ja els han acollit en anys anteriors més alguns més que estan a l’espera. Ara mateix tenim dues famílies noves, però seria ideal que se n’apuntés alguna més, per mirar d’acollir algun infant més. Donat que el període per sol·licitar participar en el projecte encara és obert, la gent interessada pot demanar informació al telèfon 688 96 20 13.
Què fa falta per acollir un infant sahrauí?
Simplement fan falta tres coses: tenir temps, ganes i un gran cor. Jo, per exemple, visc sola i treballo de vuit a tres de la tarda durant l’estiu, però això no és problema per acollir el Pau, un xaval de 10 anys. Com tenim un conveni amb la Paeria perquè pugui anar a les estades estiuenques, doncs pel matí el deixo allí, on per cert s’ho passa molt bé. Després alguna altra família que participa en el projecte me’l passa a recollir i tot seguit, quan acabo de treballar, el vaig a buscar i ja passa la resta de la jornada amb mi. Per la tarda anem al parc infantil o a la piscina, i ell fa via normal com qualsevol nen. I passem junts tot el cap de setmana.
Com a curiositat: això de la piscina deu ser fantàstic per a un nen que només ha vist el desert. Aprenen a nedar ràpid?
Aquest infants són supervivents nats, molt orgullosos i competitius: no volen ser menys que els altres nens i es llancen a l’aigua sense pensar-s’ho dues vegades, els encanta! De fet, s’adapten ràpidament a tot.
La teva vinculació amb Sàhara Ponent ve de lluny?
Sàhara Ponent va néixer l’any 2006, però jo estic vinculada a l’organització com a família acollidora ja des de l’any 2000, quan el projecte d’acollida estava gestionat per l’Associació Catalana d’Amics del Poble Sahrauí de Lleida i la Creu Roja. En aquell temps érem família acollidora de substitució, i ens va venir una nena “rebotada” de la Segarra, i aquí va començar la meva implicació amb el projecte. De fet, en aquests anys ja he tingut quatre nenes acollides, i enguany un nen.
Aquesta vinculació va més enllà de l’estada estiuenca dels petits a Lleida, no?
En efecte, hi ha relacions que es mantenen durant moltíssims anys, i els membres de les famílies acollidores fins i tot poden viatjar a Algèria per visitar als infants i les seves famílies i, és clar, per conèixer la realitat dels campaments de refugiats. Algunes famílies acollidores ajuden també econòmicament les famílies dels infants acollits.
Tants anys d’acolliment han donat peu a més d’una anècdota, no?
Com són infants que inicialment no han sortit del desert, es produeixen situacions força curioses. Potser la història més divertida la va protagonitzar la Nora, una nena que vam tenir. Després d’arribar a Catalunya, a Lleida em diu tota preocupada que “ens hem deixat la meva germana a l’aeroport!”. Jo no entenia res, fins que vaig descobrir la veritat: va anar al servei de l’aeroport, va veure per primer cop un mirall i es va pensar que havia vist la seva germana allí! Del mateix aeroport va sortir xopa, perquè va al·lucinar quan va descobrir les aixetes que funcionaven amb sensor i no parava de jugar amb aquell mecanisme “màgic”. I quan va veure a casa el nostre mastí dels Pirineus, un animal força estrany per a ella, va començar a cridar i a preguntar per què teníem una cabra dins de casa… Després va quedar totalment sorpresa quan va veure que per anar a l’habitació havia de pujar escales, una cosa que no havia vist mai: va intentar pujar a quatre grapes fins que va veure com ho fèiem nosaltres i va entendre com anava la cosa. I no parava d’obrir i tancar l’interruptor de la llum: “el sol, el sol”, deia.
Què us aporta la presència d’aquests nens i nenes?
Amb aquestes anècdotes em vaig adonar que el poble sahrauí estava mancat de coses bàsiques amb les quals nosaltres no donàvem cap valor, com l’aigua corrent o l’electricitat, i això sempre et fa reflexionar. I quan la Nora va anar per primer cop al parc amb la meva neboda, inicialment aquesta es va enrabiar perquè la nena sahrauí va pujar primer al gronxador, però finalment va aprendre que les coses s’han de compartir. I com la Nora ajudava en tasques de casa com parar la taula, la meva neboda va entendre també que “a l’àvia cal ajudar-la”. Valors com compartir i respectar les persones grans: això ens va aportar aquella nena tan eixerida. I ara que ja té 20 anys, dius que vindrà a Lleida a cuidar els meus pares, que ja són grans, “perquè no està bé que els avis vagin a una escola de vells”, o sigui, a una residència.
