Hem parlat sovint del paisatge com a referent col·lectiu i potser també com a realitat patrimonial, o sigui posseïdor d’uns valors que voldríem preservar per a les generacions que vindran. A mig camí entre el patrimoni natural i el cultural, i amb algunes consideracions immaterials, el paisatge és un dels reptes de futur que ens hem de plantejar com a comunitat, encara que comptem amb documents jurídics i legals que ja ho tenen present. Dos exemples per pensar-hi:
El més recent és l’eclipsi, i hi podem sumar la pluja d’estels de cada agost. Molts hem estat buscant en la topografia de Lleida els indrets d’on es podia veure bé, a més dels oficials i multitudinaris. Hem trobat moltes visuals entre tossals i teulades i evitant els blocs de pisos tocant als afores, els grans edificis industrials i de serveis, els pals de la llum… Tenim les fotos de la Seu Vella que és un paisatge de valor cultural, històric i simbòlic, però des d’altres llocs, la ciutat no presenta la seva millor cara ni una imatge agradable. Hi ha molts elements que dificulten la visió d’allò que creiem més important, sigui el cel, els monuments o els perfils singulars (skylines). Volums desmesurats, contaminació lumínica, brutícia o deixadesa, molèsties que cal superar si volem preservar alguns punts privilegiats per entendre l’indret on som i llegir les seves qualitats amb els ulls. El POUM incorpora la protecció d’algunes visuals. Vetllem-ho. Aquests dies n’hem après no només per ser mirats si no també per mirar enfora, i més enllà.
L’altre exemple són les instal·lacions d’energia fotovoltaica i eòlica i les plantes de reciclatges diversos. Si el paisatge té un sentit, natural, cultural, de memòria, espiritual i tot… no el podem empudegar amb una gratuïtat i impunitat que l’espatllarà per sempre més. Abans de malmetre camps i turons amb milers de molins i miralls, es poden cobrir teulades de polígons i fàbriques, de blocs de pisos, d’aparcaments, d’autopistes, vies i canals, de llocs sovint ja espatllats i més propers a la demanda. D’aquí uns anys, què veurem si mirem els nostres horitzons? Quins referents explicarem? El sud i el ponent català deuen semblar a alguns un paisatge sense valor. Protegir-lo no és anar contra el progrés si no repensar un país complet, ordenat i pensat pels que hi viuen i no pels que se n’aprofiten sense haver-lo mirat o només veuen el seu melic.
