L’eclipsi que hem acabat de viure s’ha dut a terme, fil per randa, com havien previst els astrònoms: la franja des d’on es veuria l’eclipsi total del Sol, les zones on s’observaria parcialment, l’horari en què es produiria cada fase de l’eclipsi, la descripció del que veuríem, les perles de Baily, l’anell de diamants, la corona solar, la retirada de la Lluna pel costat invers… tot va succeir com ens havien anunciat que passaria. Fins i tot, va esdevenir com era de preveure el col·lapse de Renfe a les línies de Tarragona pel greu dèficit en el servei i la manca de combois per atendre situacions extraordinàries com la que es va produir el dia 12. L’únic que no va preveure ningú, tampoc la ciència i els científics, va ser l’esclat d’emocions que vam viure milions de persones de manera col·lectiva. Fins i tot els més escèptics, entre els quals em comptava, vam experimentar la commoció de la tendrella. Per què va passar? Per què un fenomen tan previst, tan descrit prèviament ens va sorprendre de manera sobtada? Quins mecanismes van operar perquè es produís aquesta resposta emocional massiva insospitada? Personalment, vaig experimentar per primera vegada de forma incontestable la petitesa de l’ésser humà davant de la creació. Per primera vegada vaig viure la generositat de l’univers a oferir-nos el regal magnànim de la seva contemplació immensa. Observar els eclipsis hauria de ser una assignatura obligatòria per a tots els governants del món. Són una lliçó magistral de les nostres misèries, de la nostra petitesa.
Sessió: No iniciada
