Els residents de Wuhan recorden amb amargor el confinament de més de dos mesos a què van ser sotmesos fa ara cinc anys, durant els primers compassos de la pandèmia de la Covid, a la qual la Xina va fer front amb una fèrria política que la va aïllar durant tres anys i va llastrar la seva economia.
“Vaig tornar a Wuhan des de Pequín el 15 de gener de 2020 per a celebrar l’Any Nou. Llavors només hi havia rumors que s’estava estenent una malaltia respiratòria. Dies després, em va dir un amic a les 7 del matí que confinarien la ciutat i que comprés provisions”, recorda a EFE Liu Xuan, dissenyadora i oriünda d’aquesta ciutat central en la qual va sorgir la malaltia.
Fer front a l’estigma tampoc va ser fàcil: “Abans de la pandèmia, quan viatjava a l’estranger i em preguntaven d’on era, ningú sabia on estava Wuhan. Està prop de Shanghái? De Pequín? Ara, quan surto i dic que soc d’aquí, la gent es queda com petrificada”, relata. Hi ha gent que ja no vol parlar, però hem de recordar-ho. Va passar, molta gent va morir, alguns a casa durant el confinament, i els qui van perdre els seus familiars estaran molt tristos aquests dies”, diu al parlar del tancament imposat ara fa cinc anys.
El pitjor, assegura, va passar quan van començar a agafar-ho parents, amics i companys de treball, sense saber realment què passava: “Tampoc hi havia forma de saber si estaves contagiat. No hi havia llits als hospitals. Només podíem quedar-nos a casa i resar per a no estar-ho”. El “misteriós brot de pneumònia” es propagava amb velocitat i molts es protegien entre ells per evitar que se sabés qui estava contagiat. Els wuhanesos tampoc obliden les deficiències en el subministrament d’aliments: “Les famílies sempre tenen una mica de tot en el rebost, però després de diverses setmanes, les queviures començaven a escassejar. En un dels permisos que donaven per a anar a comprar, em vaig trobar les prestatgeries dels supermercats pràcticament buides”, recorda Liu. Al girar la vista enrere, també al·ludeix al sacrifici que van realitzar el personal sanitari, els militars o els voluntaris que van arribar d’altres parts de la Xina per a frenar el llavors imparable avenç del coronavirus. “La situació es va salvar perquè es van mobilitzar recursos. Es van construir hospitals, van arribar metges, infermers, medicines i aliments Però cal reflexionar què es podria fer millor”, sosté.
LA
NOVA
WUHAN
Zhang Jun, barista d’una cafeteria cèntrica, no oblida les estampes de Wuhan completament buida, fantasmagòrica: “Ha passat molt de temps. Se sent molt llunyà, com si hagués ocorregut en un món paral·lel”. “No, mai vam saber quanta gent va morir”, comenta. Oficialment, van morir 3.689 persones en aquests primers compassos, xifra qüestionada davant la falta de transparència, canvis metodològics, testimoniatges locals i el sota del número en comparació amb la mortalitat registrada en altres llocs.
La vida ja ha tornat a la normalitat a Wuhan, la llar de més d’11 milions de persones. Aquests dies es prepara la imminent arribada de l’Any Nou piga, i les seves avingudes llueixen garnaldes per acollir a centenars de turistes. Alguns compren globus amb cors impresos amb el nom de la ciutat, uns altres es vesteixen de personatges de còmic, hi ha qui demana en els temples bons auguris l’any de la serp i les famílies passegen enfront del llac que separa els districtes de Hanyang, Hankou i Wuchang. “La pandèmia és cosa del passat. Cal mirar cap endavant”, conclou el barista mentre atén els seus clients al seu establiment de la ciutat xinesa.