La religió està de moda. No sé si dir que torna a estar de moda. Però parlo de la religió de sempre, d’aquella que ens feia besar les mans dels capellans pel carrer, fer una genuflexió davant de l’altar o agenollar-nos en un confessionari per vomitar tota classe de pecats. La religió dels deu manaments, de les temptacions de Satanàs i del càstig diví. En definitiva, les creences que el progressisme dels anys vuitanta va lluitar per eradicar de les escoles, de la societat i del pensament col·lectiu.
El pèndul del temps ens ha fet esclatar als morros allò que durant anys vam lluitar per allunyar de les nostres ments: el pensament màgic, el que ens porta a resar interiorment per aconseguir superar una època difícil o una malaltia, una actitud de recolliment no gaire diferent de la màgia dels xamans d’algunes tribus que curen els mals de cap amb rituals simplement perquè se’ls atorga la capacitat de modificar la realitat. Amb ulls esbatanats he tornat a escoltar i llegir paraules i expressions –fe, vocació religiosa, mortificació, miracle, transfiguració, vida eterna– que creia amb innocència que havien estat arxivades a l’expedient X. I no faig pas referència a les tradicions litúrgiques que encara perduren, que al cap i a la fi ens reuneixen socialment, ni del catecisme que els infants que volen fer la comunió s’han d’empassar. Em refereixo al comportament sectari i dictat per la creença irracional pròpia del pensament creacionista.
És cert que no hi ha un boom generalitzat ni una majoria de seguidors i que cal entendre que les generacions més joves i consumistes necessiten una espiritualitat que no han trobat en el seu entorn familiar ni social, ni en el propi afany de superació, ni en les expectatives professionals ni personals. Però precisament això ha estat terreny adobat per als influencers religiosos de les xarxes (alguns joves s’apropen a les parròquies per demanar ser batejats perquè “ho hem vist a internet”). Si unim tot això a un espectacle estètic i a un desig contracultural, el resultat és un augment del pensament acrític, tan proper a l’acceptació cega i passiva. A un pas del negacionisme; a dos dits del creacionisme. Una bona representació dels boomers de la societat catalana que vam passar la barrera del segle XXI en plena vida laboral vam intentar transmetre als nostres descendents o deixebles el sentit de la llibertat espiritual exempta dels dogmes que qualsevol religió porta associats. Sense adoctrinar, predicàvem amb l’exemple, deixant de banda els sagraments i les imposicions de fe. El matrimoni eclesiàstic i el baptisme dels nostres fills i filles va passar, senzillament, de llarg. L’amor a Déu i al proïsme va quedar substituït pels drets humans universals i la solidaritat mentre la ciència desplaçava la creença –sovint recordo la mare d’aquell alumne que es va curar d’una leucèmia: “enlloc d’aferrar-nos a la fe en Déu, ens vam aferrar a la fe en la medicina”. I per això una bona part dels infants de la nostra època van créixer en el si de la secularització de la societat i van assistir a l’escola pública fonamentada en els principis d’igualtat d’oportunitats. Dubto que coneguessin la història sagrada, el via crucis o sabessin què era un confessionari. Això no els va assegurar el futur ni la felicitat però els va estalviar relats inversemblants, tardes de rosari i sermons moralitzadors.
La nostra va ser i és una generació imperfecta batejada primer, rebel després i ara decebuda i crítica, a més d’incompresa. Som una colla de descreguts que ens posarem les mans al cap si una adolescent es vol fer monja de clausura, i serem capaços de distingir entre un atac d’ansietat i un trànsit espiritual davant d’un crucifix. Ben segur que no aconseguirem la joia de la vida eterna, però, si us plau, que no preguin per nosaltres.
