Vivim en una època en què els drets dels immigrants son posats en qüestió per un bon nombre de forces polítiques i en què veiem com alguns estats, entre ells la primera potència mundial, posen en marxa mesures que tendeixen a desconèixer-los.
En aquest context dona bo de veure com encara hi ha instàncies internacionals, sorgides d’una llarga lluita pels drets humans, que reivindiquen la igualtat entre les persones i fan prevaldre els seus drets amb independència del seu origen i de la seva nacionalitat.
Em refereixo en aquest cas a la sentència que ha dictat el Tribunal Europeu de Drets Humans aquest passat dijous, dia 6 de febrer, que ha donat la raó a una dona de nacionalitat marroquina i ha condemnat l’Estat Espanyol com a responsable d’haver violat el seu dret a la llibertat.
En el cas resolt per aquesta sentència concorria, a més, en la persona interessada, la circumstància d’estar afectada per una malaltia mental important. El fet de tractar-se d’una immigrant i de patir una marcada discapacitat, la convertia en una persona especialment vulnerable, exposada, probablement més que qualsevol de nosaltres, a una desatenció per part de les institucions.
Els fets jutjats son senzills: la persona a què ens referim va provocar un incendi que va afectar el pis en què vivia i d’altres habitatges veïns. Tenint en compte que pràcticament des del moment de la seva detenció se li va detectar una malaltia mental important, un jutjat d’instrucció de Salamanca va acordar la seva presó preventiva i, desprès d’un temps a la presó, va ser reclosa en un centre de tractament psiquiàtric. L’Audiència Provincial, tot i considerar que els fets de què era acusada eren certs, la va absoldre en considerar-la inimputable pel seu estat mental. Però precisament per aquest motiu la sentència la va mantenir sotmesa a tractament per un període d’entre cinc i quinze anys.
Ni el Tribunal Superior de Castella i Lleó, ni el Tribunal Suprem, ni el Tribunal Constitucional van atendre els recursos interposats pels representants de la interessada que al·legava que aquell període era excessiu i que no havia tingut en compte l’evolució que havia seguit la malaltia des de la data dels fets (dos anys abans) i les possibilitats reals de curació en un termini més curt.
El Tribunal d’Estrasburg estima l’al·legació de la recurrent i constata que l’aplicació de la mesura de seguretat va ser mecànica i no va tenir en compte l’estat de l’acusada en el moment de ser jutjada. Per aquest motiu declara que es va violar el seu dret a la llibertat i li reconeix una indemnització pel dany moral patit.
Un detall que considero que no és gens menor és que la interessada, durant tot aquest recorregut judicial, va estar sempre assistida per advocats designats d’ofici i que van ser ells els què van esgotar les vies de recurs internes i van plantejar el cas davant d’Estrasburg. La institució de la designa d’ofici massa cops és criticada, en alguns casos amb raó. Però és just destacar la seva vàlua quan en casos com aquest, i en tants d’altres, demostra la seva eficàcia en la defensa dels drets de les persones, especialment les més vulnerables.
