Que la transició energètica tindrà un cost que no serà indolor ho veiem cada dia al comprovar el número de macroprojectes de plantes solars i eòliques que tenen interès per les comarques de Lleida. Per això quan es critica l’endarrerits que anem en renovables penso en aquelles terres que ja no es tornaran a cultivar perquè hi plantificaran grans extensions de panells solars (i en conseqüència valoro que els gestors de la cosa pública s’ho pensin dues vegades abans de donar els permisos). És evident que el territori ens canviarà i ja no serà com era abans en pro de l’energia que ha de suplantar les nuclears amb l’horitzó del 2030 si és que l’Estat no n’allarga la vida útil com ha fet França. I una de les víctimes col·laterals de tota aquesta pluja de projectes és l’Horta de Lleida, que ja va patir de valent amb l’arribada de l’AVE, una cicatriu que va passar pel mig d’aquest entorn natural i agrícola que moltes ciutats voldrien. No s’hi va poder fer res i ara l’alta velocitat passa pel costat de partides com la de la Caparrella incorporant-se a un paisatge històric. Ara bé. Cal aquest allau de línies d’alta tensió que denuncien els veïns? Divendres passat, la comissió de l’Horta va demanar empara a les administracions perquè les línies no els passin a tocar de casa. I la Paeria va recollir el guant i va fer bé. A mitja tarda enviava una nota de premsa explicant que farà al·legacions contra la línia de 220 KW que ve de l’Aragó i ha d’arribar a l’Espluga de Francolí passant, precisament, per aquesta anella verda que rodeja la ciutat. Se suma així la Paeria a les al·legacions que ja ha anunciat que presentarà la Diputació de Lleida. I no és per menys. Aquest cap de setmana Unió de Pagesos fa el seu congrés a Mollerussa i un dels reptes que posa sobre la taula és com preservar el sòl agrari. Tal com estan les coses és un repte gegantí i necessita del Govern per no deixar a la intempèrie espais com el de l’Horta de Lleida, on hi ha productors que a més de fer agricultura i produir bons aliments els transformen en vi, cervesa, conserves o brous. I aquest és el valor que s’ha de preservar davant d’un “progrés” que es pot endur per davant la terra, un llegat que ens ve de generacions i que un cop convertit en ciment no serà mai més el mateix.