No m’estranyaria que alguna cosa tingués a veure el sant Crist de Vilanova de Meià amb les persistents pluges dels darrers dies. La imatge, ubicada a l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, va patir durant la guerra del 36 les fúries dels descreguts. Van fer una foguera en la qual van incendiar el magnífic retaule de l’altar major, les imatges de les capelles i el sant Crist, que tenia l’aurèola de concedir la pluja. Totes les peces, inclosa la creu que era de pi, van quedar reduïdes a cendres, malgrat el plujat que va caure durant la crema. Totes van cremar menys el cos del sant Crist que era de fusta d’ametller. Un dels homes que més s’havia significat en la cremadissa, en veure el sant Crist intacte, va agafar una destral i va fer miques la talla, “no fos cas que encara diguin que la pluja va ser un miracle que va apagar el foc”, va cridar el cafre. Malgrat totes les barbaritats que ha patit l’església de Sant Salvador de Vilanova de Meià, temple que el bisbe d’Urgell ha descrit com la catedral del Montsec, val la pena conèixer. Durant tota la visita no va parar de ploure. Tot i que nosaltres no veníem a cremar res.