Una font inesgotable d’anècdotes en les meves experiències al més enllà (del Teló d’Acer, s’entén) és la carretera. En la primera incursió als Balcans, viatjant en un Seat 124 (vehicle que per allí no cantava gaire, perquè era molt similar al Lada rus, tots dos inspirats en el Fiat 124), l’entrada a Romania va ser èpica: 4 hores d’impàs a la frontera mentre un oficial d’aspecte nazi ens desballestava el cotxe buscant armes, drogues i (jo crec que per quedar-se-la ell) pornografia, i mentre esperàvem que l’encarregat del canvi de divises, que havia penjat a la garita un cartellet tipus “ara torno”, acabés de fer la migdiada. En aquell país, però, circular no era complicat, perquè només trobaves de tard en tard alguna tartana tirada per cavalls, d’aquelles que surten a les velles pel·lícules de Dràcula. Això sí, no faltaven policies que et multaven per excés de velocitat en carreteres de muntanya l’estat de les quals no permetien circular a més de 20 per hora (suposo que els paios s’ho autoassignaven com a aguinaldo, tot i que era encara setembre). Entrant a Txecoslovàquia, vam haver d’avançar una interminable processó de tancs i camions militars del Pacte de Varsòvia (per cert, la meitat dels vehicles estaven tirats al voral, rebentats de vells que eren, i jo crec que la raó per la qual l’URSS i els seus aliats no van envair mai l’Europa capitalista va ser l’estat llardós del seu parc armamentístic, més que no pas l’amenaça nuclear). Sortosament, els companys van prohibir-me taxativament fer fotos, perquè potser haguéssim acabat les vacances, acusats d’espies, en un gulag qualsevol.
